de bo de bo vins ppcc

Vins d'altres indrets

Quan un sol vi, amb el tast d'un parell llarg de copes, es manté en la memòria olfactiva durant tota una tarda, fins al capvespre, això significa que té alguna cosa d'especial, i que d'alguna manera el seu esperit ens transporta per terres conegudes. Malgrat que està elaborat a Nova Zelanda i pugui pensar-se que es tracta d'un pinot noir més, dels que emanen fruita, ben llaminers i sucosos, aquest vi entronca directament amb les bones versions dels seus parents de la Borgonya: l'aroma és profund, amb un toc inicial de maduixa i de fruites vermelles, però matisat amb notes fumades, de carn torrada, de pebrot escalivat, de confitura... La seva llum ens impregna de bon gust, de sensualitat i de força. Beure vins d'aquesta classe de tant en tant ens recorda que no som barbàrie, malgrat les notícies de la tele.

Malgrat que, fora d'Itàlia, la denominació d'origen Chianti pot arribar a tenir la mateixa mala fama que els riojas de gama baixa, que s'aprofiten del renom dels altres per vendre vi apte per a calimotxo, la veritat és que hi ha tot un ventall d'excel·lents exemples del contrari. Aquest que tenim aquí, el Fonterutoli 2009, camuflat en una ampolla normaleta i una etiqueta de les corrents, ve avalat per 92 punts atorgats per la Wine Spectator. És un vi que té diversos nivells, amb una aroma al principi tancat que es va obrint, i que sorprèn en cada etapa del paladar... Un gust per als entesos, sensual i consistent, com un bon llatí.

Els vins d'aquestes terres es distingeix per la seva elegància, una elegància acompanyada de l'acidesa i l'amor que posen en el syrah, la varietat reina, que comparteix tradició i fama a la vora del Roina. Es tracta d'un vi amb una aroma delicada i floral, molt agradable, però també apagada. En boca té una bona mineralitat, que s combin amb una expressivitat amena, que ens parla de les riberes d'aquell gran riu. El final és persistent, sense arribar a ser gaire llarg. És un vi per tastar amb els amics, en una bona taula, un vi per fer companyia mentre acabem resolent el món amb cinc o sis frases. Un vi per esbargir-se amb una altra realitat que no sigui sempre la dels nostres vins, habitualment més corporis.

Poques fgrans empreses dins del món del xerès tenen la fama i el prestigi que s'ha guanyat Lustau amb les seves diverses elaboracions de marcada arrel andalusa. En aquest cas, ens trobem davant d'un dels seus productes singulars, ja que es tracta d'un cupatge d'oloroso sec i de pedro ximenes dolç, ambdós envellits llargament en bóta. Un cop barrejats, es tornen a introduir en barrils de fusta americana durant un any. D'aquesta manera, en surt un portent en què es combina meravellosament l'estructura i el fons complex de l'oloroso amb el cos llaminer i vellutat del pedro ximenes. No cal dir que és perfecte per a les postres o acompanyat de formatges de gust marcat. Un final ideal.

En català, la forma "Bergant" seria un nom per a un vi, o bé molt dolent i menyspreable, o bé juganer fins als límits de la tolerància del bevedor mitjà... "Il Bergantino" no és ni una cosa ni una altra, sinó un vi elegant, potent, expressiu i força evocador del seu indret d'origen al Piemont. Elaborat amb la varietat Barbera, té una estructura robusta i un pas en boca ric i matisat, amb una fruita rodona (cirera en licor) acompanyada de l'acidesa idònia. Aquest és un d'aquells vins que rarament pot decebre a ningú, excepte a aquelles persones que per norma sols ingereixen vins semisecs, semidolços o dolços. No era "La canción del pirata" que deia així: "[...] no corta el mar, sino vuela un velero bergantín..."?

Els clàssics de la Rioja Bodegas Lan han emprès una aventura empresarial a Ribera de Duero, la germana "clàssica" de la regió més famosa fora del territori espanyol. Potser aquesta aventura surt reflectida a l'ampolla en aquest globus circense rosadet, però el títol de marquès atorgat al vi el planta a la gleba dels classicons. I és que aquest producte es mou entre la tradició i la modernitat de forma ambigua. Si bé es tracta d'un vi ben fet, potser la fruita predomina sobre la (volguda) harmonia d'una conjunció entructura-fruitositat. És un vi de cos mitjà amb un nas que vacil·la entre els torrats i la maduració un xic pesada de la fruita. És a dir, una elaboració universal, pensada per a un gran públic que cerca els tòpics dels ribera. Bé, un servidor pujaria al globus d'aquest viatge, però, sincerament, no m'emportaria més d'una ampolla de Marquès de Burgos.

N'hi ha que tenen un estrany sentit del màrqueting, i posen etiquetes horribles o noms inapropiats a vins que, pobrets, no s'ho mereixen pas. En aquest cas ens trobem amb un cas doble d'aquesta estultícia estètica. Un vi que dugui el nom de "beso de vino" i que en l'etiqueta un toro infantilitzat begui sota un cor carmesí dibuixat a manera d'estrella voladora no promet gaire. És d'aquelles coses que, a qui ens agrada un mica el vi, ens condueixen a emprar el llatí escolar i cridem "vade retro". Tanmateix, en aquest vi jove de tap de rosca, un detall trastoca aquesta primera impressió: hi diu que en Parker li va donar 89 punts, i a l'etiqueta, que té uns aromes amb notes de nous i plàtan, amb un fons de compota de mores, mentre que en boca sentim poma verda i menta. I el més fort: tot això és veritat. Ens ha vençut l'antimàrqueting?

Si agafem l'ampolla d'aquest vi i n'observem l'etiquetat tindrem una estranya sensació de monopoli. El nom és un, la regió, el mateix nom, i l'empresa també. Clarament, algú vol treure profit d'un nom: "barbaresco", un nom que entre els entesos en vi té molta força, quasi tanta com una altra designació italiana, el barolo. I és que s'ho mereix, ja que assoleix les cotes de refinament dels millors francesos, amb els trets singulars propis de la varietat nebbiolo. De color atractiu, bastant prim, en nas és profund, fi i elegant. Els tanins encara no estan arrodonits, per la qual cosa encara podria passar uns quants anys més en ampolla perfectament, però ja es pot gaudir ja del seu poder de convenciment. Val la pena apropar-se a aquesta Itàlia de la tradició.

El món dels Burdeus és un immens oceà prestigiat en què entrar és perdre-s'hi. I sovint, com passa molt habitualment amb els pomposament reconeguts riojes, ens donen gat pel llebre, especialment en les seves gammes baixes o mitjanes. A qui els agradi en els vins l'honestedat i l'harmonia no cal ni que s'apropin a aquest burdeus de la zona de Puisseguin Saint Émilion. És un vi de cost moderat, si tenim en compte molts altres productes de l'indret, però força irregular en les notes organolèptiques. Hi destaca una aroma profunda, marcada, d'oliva negra, amb notes de cuir i amb un fons de fruita negra madura. Això el faria potser un vi prometedor, però en boca resulta bastant líquid i carregat de puntes d'alcohol, amb un final més aviat curt i no gaire suggeridor. Tanmateix, el ram aromàtic el fa digne d'esment, i de fet se'l podria incloure en la llista d'aquells vins en què destaca nítidament un aroma determinada: l'oliva negra.

Aquest és un vi d'aquells que són anomenats "semisecs", "pecat" que perdonem amb misericòrdia als vins blancs que no són necessàriament de postres, i que poden servir d'aperit¡u o per acompanyar algun plat lleuguer. Aquest vouvray monovarietal de chenin blanc resulta un magnífic exemple de la qualitat d'elaboració en una direcció determinada que s'ha assolit al nostre país del nord: finesa, harmonia, concentració ben entesa i claredat aromàtica. En aquest cas, hi dominen les fruites exòtiques i el meló. Per les seves característiques pot adaptar-se en maridatges de plats lleugers. Aquests vins fan, sens dubte, la vida més plaent i ajuden a entendre què és un vi equilibrat i ben fet. Tanmateix, arrisquen el mínim i no ens sorprendran amb aquell tret únic i adorable que cerquem en els bons vins.

En el món actual del vi els vells prejudicis desapareixen d'una manera exponencial, de manera paral·lela als reptes de futur que ens va dissenyant internet. Aquest excel·lent vi blanc occità indica la qualitat a què s'ha arribat en aquestes zones vitivincíoles, que en altra època rebien de tot menys elogis - llevat dels vins dolços i rancis. Les Corberes, a més, ens situen en la frontera entre els Països Catalans i l'Occitània històrica. El Cuvée Prestige 2008, que combina les varietats marsanne i roussanne -ambdues procedents de la vall del Roine- és un producte delicat i alhora força potent. Al nas destaquen les notes florals sobre un fons de mantega i torrats lleus, fruit de la criança en bóta. Això darrer també li aporta una suculenta estructura qu acompanya l'interessant pas per boca.

Igual que el disseny de l'etiqueta o de la contraetiqueta, així com de la informació que hi inclou, aquest és un vi certament anacrònic. Avui en dia utilitzem aquets adjectiu de forma descaradament pejorativa, perquè el postromanticisme cultural en què encara vivim valora sobretot la novetat, però aquest petit líquid latent del 92, any olímpic, és un bàlsam d'una altra època que es pot estimar com a tal. Un nas atípic si estem acostumats als vins blancs projectats amb aromes netes, definides, que a més no es fan per a guarda, però on podem trobar-hi efluvis de moscatell i fusta, amb notes de pebre verd, chili, licor de pera, i un llarg etcètera. En boca perd per l'amargor final, que trenca en cert grau l'harmonia prevista en un vi d'aquest color daurat de tons apagadissos. Sigui com vulgui, el seu tast constitueix una experiència prou difícil de repetir amb vins comercials a l'Estat espanyol .

Una bona recomanació per a aquest vi és la següent: deixar-lo resposar en ampolla uns quants anys més, sense cap pressa. Collit de vinya vella, es tracta d'un borgonya molt ben estructurat, precís en boca i amable -malgrat l'austeritat en fruita-, amb un final llarg i evocador. Li costa molt d'obrir-se i encara manté els tanins sense desenvolupar. Però no és un vi decebedor, sinó un vi a qui li manca una mica de maduresa. En aquest sentit, tornem-hi, cal tenir paciència. Sols al final d'una llarga estona al decantador i a la copa desenvolupa unes aromes típiques del pinot noir. Com a bon vi produït a la Côte d'Or, una de les regions més valorades de la Borgonya, resulta un excel·lent amic de festa grossa.

Un 100% tinta de Toro, la varietat típica i redundant de la regió lleonesa amb nom de bèstia grossa, constitueix gairebé una obvietat en el panorama de vins de Toro. Es tracta d'un raïm que serveix per elaborar vins densos, amb molt de cos, essència d'aquesta varietat de l'ull de llebre. Tanmateix, cal remarcar que aquest vi presenta una estructura i una fruitositat molt agradables, i fins i tot una acidesa que li dóna harmonia i elegància. Tot plegat l'allunya dels Toro fets a la baliga-balaga, creient il·lusòriament que la força del raïm per si sol crea grans vins. És cert que sense un gran raïm és impossible fer un gran vi, però no és pas condició suficient. El Terra d'Uro té una excel·lent relació qualitat-preu, i cal agrair-ho. Esperem que aquest vi no acabi com l'ur, el brau salvatge extingit que li dóna nom.

Hugel és una de les grans firmes productores de vi d'Alsàcia, en concret des de 1639 - si és certa l'afirmació temporal de l'etiqueta. En aquest cas, el vi Gentil, de nom tan verdaguerià, conté un cupatge de gairebé totes les varietats blanques que es produeixen a la regió: sylvaner, pinot gris, riesling, gewürztraminer i muscat. Al nas destaquen les notes cítriques envoltades de flaires d'herba verda fresca, alhora que es perceben uns singulars matisos de gingebre i espècies. Justament aquestes darreres característiques, que es mantenen en boca amb una expressivitat vibrant i es combinen amb un destacable final mitjà d'ametlla, fan que resulti un vi especialment apropiat per al maridatge amb el sushi i d'altres plats japonesos. Alhora, és un vi d'aperitiu perfectament independent.

Aquest vi resulta prou curiós. Li costa bastant obrir-se (potser perquè ve d'una finca el nom de la qual ja ho indica...). Al principi apareix clarament un aroma afruitat, que no sortiria pas de la tònica habitual en vins de poca criança. Després, una bona estona després, es desenvolupen notes de cuir, tabac, clau, molt elegants i especiades. En boca hi trobem dues fases: una primera de caire dolcenc en què domina la fruita madura, i una altra plenament tànica, potser una mica astringent, com si encara calgués encara arrodonir els tanins en ampolla. Fet amb 100% de vinyes velles del raïm típic del Bierzo, mencia, cal recomanar aquest vi, d'una bona relació qualitat-preu, sobretot per als amants d'aquesta varietat que busquin sensacions noves.

Havent conegut diversos siràs, aquesta versió castellana de la marca Marqués de la Concordia resulta inquietant. Es tracta, sembla, d'una domesticació de la varietat per convertir-la en quelcom assumible per als amants dels vins de Ribera o de la Rioja que no estan per aventures sensorials. L'apropiació s'ha realitzant reduint mitjançant la fusta els punts més personals -i interessants, d'altra banda- d'aquesta varietat, notes que l'han dut a la fama arreu del món, des d'Austràlia fins al Cono Sur, passant, és clar, per la zona del Roina, que li va atorgar la glòria. Situats en aquest cas al cor del Parc Natural Arribes de Duero, aquest vi hauria de reconèixer i realçar els valors "naturals" del raïm. Ens trobem, però, davant d'un vi elaborat amb la perfecció de qui no perd el temps en minúcies, sinó que li interessa un producte amb cos, rodó, i prou simple per satisfer un determinat sector del públic.

De vins de Xile n'hi ha molts, i cada cop, malgrat la producció relativament menor que d'altres països del Nou Món, com Argentina o Austràlia, adquireixen un prestigi dins del marc internacional. La seva virtut és, que llueix especialment quan tenim una dedicació al darrera. Aquest gewürztraminer amb una petita part de semillon es caracteritza sobre tot per una floralitat de l'aroma força potent i suggestiva, amb un rerefons cítric ben agradable i atraient. En boca resulta fresc i ben estructurat, amb un toc mineral no pas marcat, però sí perceptible. No es tracta d'un vi complex, però sí d'un producte més que apte per a un aperitiu o un dinar lleuger. Un servidor li canviaria el nom, és clar, però Mérimée i Bizet n'estarien encantats...

Lorgeril és una empresa vitivinícola que produeix els seus vins bàsicament a la zona occitana i rossellonenca d'aquest migdia francès que intenta trencar tòpics amb l'esforç del treball ben fet. Aquest vi, marcat amb la concreció "Terroirs d'altitude", procedeix d'una zona reconeguda com a tal recentment, localitzada a l'est de Carcassona. Sorprèn la seva elegància i la redonesa de l'acabat final, que ens ofereix un cos prim, lleuger, però amb una personalitat i un caràcter ben propis del sirà, que hi domina. Cal cercar justament aquests vins que, tot i ser francesos, no s'escapen de preu i assoleixen una relació qualitat-preu ben profitosa. Es tracta d'un vi eminentment elegant i ben elaborat, un producte que, sense pretensions, pot competir amb equivalents de gamma de regions més conegudes.

Aquest nom llatí tan singular sembla que respon a les àmfores la punta cònica de las quals posseïa una doble funció: poder-les clavar sòlidament en terra perquè no es tombessin i que la mateixa terra mantingués el producte amb una certa frescor. I aquest vi del tercer mil·lenni també ens ofereix -com a mínim- una doble funció: ens permet assaborir la terra en què va ser clavat el pittacum en la seva saborosa versió de mencia, varietat pròpia i particular del Bierzo, alhora que ens presenta una frescor moderada, polida pels sis mesos en bóta del líquid. Les aromes són suggerents i intenses, alhora que l'expressivitat en boca del vi ens duu senyals de riquesa i domesticitat, riquesa per les notes diverses que s'hi troben i domesticitat per la plàsticitat en què s'adapten entre si per lliurar-nos al plaer del vi ben pensat i ben fet.

Encara recordo quan els meus amics d'institut anaven a un bar de Tarragona, de propietaris gallecs, a engatar-se de ribeiro. A mi no em va agradar mai beure en uns tassons de ceràmica gairebé plans aquell líquid tebi de sabor indefinit. La redescoberta dels vins gallecs ens arriba gloriosament gràcies a grans vins de segell albariño (inimitabe), però també a elaboracions de preu econòmic com aquest cupatge d'Albariño i Treixadura, etiquetat per cert en gallec. En nas hi trobem en un inici cítrics i pera, però evoluciona i arriba a notes interessants de torrats i pebre verd. En boca flueix expressiu i fresc, amb un cos mitjà una mica endolcit, però gens flàccit. El final és elegant i llaminer.

Aquest monovarietal de cep de nom poètic, com si d'una albada es tractés, ens fa adonar que l'amant ens ha deixat. Aquest amant venia de la bota itàlica, i ens va dur una bóta gala per embellir el vi fins a extrems ensospitats. La seva absència ens trastoca. Per això el recordem amb la prosaica poesia d'aquest vi. I dic prosaica perquè no imprimeix un estil propi en el deix de fruita fresca, de bona estructura i de boca ampla i final prou llarg que el caracteritza. Més aviat és un bon vi potent i escàs de complexos, obert a tots els que el vulguin fer passejar pels seus paladars, un vi vinós de la bella Itàlia, i més en concret de la prstigiosa regió piemontesa de Barolo.

Les recomanacions dels botiguers dels cellers i de les botigues especialitzades sovint ajuden força a esclarir el terreny en el domini de vins foranis de segmentació tan complexa com són els borgonya. Aquest 1er Cru és un tot un goig per als sentits. Evidentment, no ens aporta cap de les meravelles dels vins de guarda d'anyades pretèrites, però ens ofereix el vigor i la força d'una juventut esplèndida, generosa i tossuda. Tossuda a l'hora de marcar les aromes de fruites silvestres, de maduixa, de cirera, i en boca, tossuda en la plenitud d'una expressivitat en què es condensa un raig de carnositat sensual amanida amb notes de pètals de rosa i balsàmics. El final és llarg i complex, i ens duu a la Borgonya, d'on no en sortirem si mantenim un glop d'aquest vi a la boca.

A vegades una ampolla serveix merament per passar una bona estona amb els amics, tot descobrint nous panorames, nous territoris, a través de sensacions que omplim de referents evocatius a través de l'intercanvi dels coneixements més diversos. La idea és viure al màxim la companyia. En aquest sentit, el grand cru de 2004 de Roylland ens apropa amb ràfega llaminera als camps atlàntics bordelesos. Es constata de seguida, però, que el líquid arriba mancat de certes ambicions, cosa que es pot deure a l'anyada o als mètodes de treball del celler. Tanmateix, l'expressivitat d'aquest vi resulta suficient per fer una primera mirada somrient al territori que bevem. Hi ha fruita madura vermella i un to continu dolcenc que ens el fa amable i diligent, servil però amical.

Sota el nom tan francès de Turckheim s'oculta aquesta meravella germànica que és el riesling (no hi ha pas motiu d'ofensa, els descendents dels gals llueixen d'altres sobèrbies elaboracions vitivinícoles). En aquest cas, tot i que el nas era una mica apagat, amb notes lleugeres de pera, s'aprecien els trets típics de la varietat en aquestes contrades: equilibri i cremositat contrastada amb un punt escaient d'acidesa. En boca sorgeix un toc de poma i mantega, sempre frescos i acurats, i un bon final, encara que tirant a curt. No hi ha res a dir contra aquells i aquelles que consideren que els rieslings són els vins blancs més distingits sota la capa del sol.

Els que vam descobrir els vins de Madiran gràcies al programa del Gorgori en què van convidar Lluís Llach li ho agraïm sincerament. Són uns vins tànnics, fets amb la varietat que va donar nom a aquesta caracterització enològica. Malgrat que en aquest cas va acompanyat d'uns bons percentatges de cabernet sauvignon i cabernet franc, la força del tannat preval i en fa un producte vigorós, amb fruita madura però encara viva i il·luminadora, malgrat els anys. No hi ha tenebres gustatives, doncs, quan tastem aquest vi, d'un final plaent i un pèl aspre. Es tracta d'una experiència de plenitud d'un vi en què destaca l'essència d'un tipus de vi que no ens hauria de resultar massa llunyà.

Una de les característiques més evidents de les ampolles produïdes a Israel per al mercat interior és que, tot i que hi hagi una llarga parrafada, a causa de l'alfabet ens quedem amb un pam de nas, igual que amb la majoria d'ampolles del Priorat, en què sols apareix l'any i, amb sort, les varietats. Això, alhora, permet també bastir una opinió pròpia sense influències externes. En aquest cas, la casa Flam ens ofereix un vi blanc amb molts matisos, sense haver passat per bóta: una aroma suau, marcada per la flonja floralitat del sauvignon blanc, amb tocs de préssec madur i cítrics que evolucionen a brioix. En boca explosiona en una pluralitat molt agradable, però sense recórrer al final endolcit, sinó que manté una acidesa i amargors molt elegants que li atorguen intensitat i fermesa.

La sorpresa de la temporada, un hivern fred i nevat, ens l'ofereix aquest esplèndid vi hongarès. Per l'anyada, podia sorgir la sospita que ens trobéssim un líquid caigut, un pèl passat, sense força. La realitat deixa enrere qualsevol pensament en aquest sentit: És un vi amb tremp, marcat per uns aromes vius de fruita negra fresca i en conjunció feliç amb el roure. En boca delecta amb una astringència que, a banda d'atorgar-li un nervi elegant, ens adverteix que aquest vi encara pot donar força guerra i arrodonir-se en ampolla si li donem temps. La qualitat d'aquest pinot noir no té res a envejar als vins de la Borgonya amb qui competeix. Sols comparant amb versions franceses molt més cares podríem dir que li manca certa profunditat i notes complexes. Tanmateix, això ja seria una altra lliga.

No podem dir que aquest vi d'Israel sigui un chardonnay original, però en la seva vessant de fidelitat a uns orígens ens duu al plaer del tast. Es caracteritza per un equilibri fantàstic entre la fusta de la bóta, matisada i atemperada per la força mateixa de l'estructura del vi i per la seva fruitositat. Al nas es respira fenc i fruits secs, amb una nota intensament anisada. El final enganxa, pel cos de mantega amb un toc picant que, tot i no ser massa llarg, no decep gens. Yarden és una de les marques vinícoles més exportables d'Israel, i confiar-hi dóna moltes alegries.

Ja fa uns quants anys que Israel produeix vins d'alta qualitat que han superat els tòpics, com força vins del nostre país. En concret aquest producte un pinot noir que es recolza sense manies en el model francès, que es nota especialment al nas, amb una aroma clàssica no massa intensa, però amb un punt de maduresa del vi que indica un bon pas per bóta. En boca resulta ple i expressiu, acaba d'una manera tan llaminera que és difícil renunicar al següent glop. Encara que és cert que manca de profunditat i de complexitat, la relació qualitat-preu engresca a la compra, de ben segur.

Els vins blancs de Rueda segurament són alhora una competència i un complement dels blancs penedesencs. De blancs se'n fan arreu de l'Estat, i de molt bona qualitat en alguns casos. Tanmateix, Rueda és un d'aquells indrets en què ja des d'anys i panys s'ha apostat decididament pel blanc, i més en concret per la varietat verdejo. D'un groc or intens a la vista, en l'aroma, pura i penetrant, destaca l'ametlla amarga, els cítrics i unes notes balsàmiques variades, ben compenetrades amb la resta. En boca es percep una bona estructura i una modulació de matisos i acidesa bastant interessant.

Aquest és un vi amb una excel·lent relació qualitat-preu. De producció massiva, es tracta d'un producte molt ben elaborat per una de les cooperatives més importants d'Alsàcia. El raïm emprat suposa un dels grans potencials de la regió i, realment, l'harmonia, els tons cítrics refrescants, el bon pas en boca, amb mineralitat i expressivitat vellutada, així com el final llaminer resulten un actiu difícil de superar en vins d'aquesta gamma. Per tant, estem davant d'un dels pocs vins d'aquells que duen una enganxina promocional amb una medalla aconseguida en un concurs de tast internacional que veritablement li era ben merescuda.

Un vi plenament mediterrani com aquest, de la varietat nero d'avola, acompanya els vespres d'estiu de forma meravellosa. La seva aroma no és pas complexa, però sí molt agradable. Evoca la garriga i els seus fruits, i ens desvetlla aquell temperament vínic que era clàssic per als nostres avantpassats no abstemis. En boca sorprèn la seva harmonia, amb uns tanins rodons que no cauen en la monotonia. Servit a la temperatura adient no pot decebre (una mica més baixa que els 18º indicats a l'ampolla). I és que a Sicília hi ha moltes més coses que algunes de les més dinàmiques formes de la Cosa Nostra...

El primer cop d'efecte que podem rebre d'aquest vi es troba en la graduació: Quasi 15 graus en un vi blanc, fora dels nostres (sovint) excel·lents terra alta i priorats, pot significar un bon cop de puny al paladar. No és el cas: Equus, la gamma baixa de la casa Haras, elabora un vi blanc sense estridències, i el que menys es nota aquí és l'alcohol. Una altra virtut del producte rau en la ben trobada combinació al nas entre la fusta del roure i una càlida fruita tropical, i en boca entre la frescor d'una mica d'agulla i una cremositat ben llaminera. El final és dolcenc i fa repetir. En tot plegat s'hi amaga la participació de la gran família toscana dels Antinori, copropietaris de Haras de Pirque.

Encara que porti un petit percentatge de cabernet sauvignon, aquest exhuberant sirà xilè constitueix una excel·lent mostra de monovarietal amb llarga criança. El buquet ofereix una base de fruita negra molt madura (móres i cassís) amb notes de pebre negre i una capa de tons balsàmics força interessant. En boca, reflecteix el seu nom: El caràcter del sirà, que gairebé es mastega. Al final, trobem un bon retrogust amb un lleu deix de regalèssia. Tanmateix, aquells que vulguin buscar-hi l'austera elegància del sirà francès en sortiran decebuts, ja que la relativa sedositat del Character Syrah pateix d'una embafadora i carregosa calidesa molt pròpia d'aquelles latituds.

Els vins de Somontano són un destacat valor en alça des de fa uns anys. Les condicions climàtiques beneficien la regió i permeten elaborar uns productes difícils de superar per la qualitat i el seu preu assequible. Una de les novetats que cal celebrar és aquest Olvena Merlot, que s'allunya de la preminència de la fruita madura, a vegades tan carregosa, per establir un bell diàleg amb la fusta de la criança en bóta (cinc mesos). El pas en boca resulta harmònic, encara que amb un punt final astringent que a la temperatura adequada li atorga elegància. És un bon vi per degustar amb calma, encara que no resulta massa complex, però és potent i es vol fer sentir.

Aquest vi no és cap meravella, certament. Tot i que la frase resulta un mal inici, no vol sinó indicar que estem davant d'un vi per a aquells que desconeguin aquesta varietat, la carmenère, que en un moment donat es va considerar perduda a causa de la fil·loxera, i que posteriorment va ser redescoberta a Xile, on va nèixer la marca Indomita. Cal destacar que aquest monovarietal assoleix un grau d'elegància i profunditat que exemplifica força bé les característiques principals de la Carmenère, amb un toc de violetes molt amable. Li cal un temps llarg per arrodonir les puntes d'alcohol, però resulta molt adient per acompanyar una costellada de taula parada.

Els vins del Nou Món estan a l'alça. Es caracteritzen per unes aromes molt marcades i, sovint, un pèl de fruita sobremadura que els fa perdre incondicionals. No és el cas d'aquest pinot noir australià, que recorda pels seus trets els vins més genuïns d'aquesta varietat, és a dir, els borgonya. Al nas presenta una capa de cirera i maduixa, conformada sobre una base de fusta que no destaca gens, al contrari. Sense arribar a tenir tocs florals, apareixen distintes notes subtils, que van variant a mesura que el vi s'obre (com la xocolata). L'acidesa és simplement perfecta, i acompanya pausadament però amb fermesa el pas per boca. No es tracta d'una simfonia, sinó d'un excel·lent quartet de corda que ens envolta d'una miraculosa melodia.

Aquest vi enganxa per la interessant combinació de l'estructura i acidesa del cabernet i la dolçor i calidesa del merlot, en un cupatge que evoca en la ment una espiral de contraris (se'ns informa que és un "vi d'autor"). No a tothom interessarà la bona gràcia d'aquest parell d'internacionals, i hi trobaran sols un vi força similar als de les Amèriques. Les aromes, en aquest sentit, són les típiques d'un vi de criança curta d'aquestes varietats: Cassís, fruites del bosc, alguna nota de clau... En tot cas, sembla que l'obra de Rafael Úbeda que il·lustra l'etiqueta aludeix l'espiral de contraris esmentada (dos personatges units per l'esquena).

Dominio de Tares és el celler insígnia en l'aposta decidida d'alguns productors i enòlegs pels vins de qualitat del Bierzo, una zona històricament deprimida entre Lleó i Galícia, que avui és capaç de fornir petites meravelles com aquesta. Amb una frescor resistent al pas del temps en ampolla, ens introdueix aromes de cirera i pebre, i el toc ineludiblement elegant de la mencia, la varietat típica del Bierzo, amb un entretingut final licorós. Es tracta d'un vi molt recomanable per a aquells que vulguin descobrir aquesta singularitat, tot i que per acabar d'arrodonir-li els tanins caldrien un bon parell d'anys de guarda.

Em fa l'efecte que Itàlia és un d'aquells països propers, com Portugal, que hem ignorat massa temps com a productors de grans vins. Malauradament, la fama se l'ha endut un pecaminós suc de most alcohòlic que anomenen Lambrusco. Morago és un vi sense complexos: utilitza una varietat forana procedent de França, la cabernet sauvignon, de la qual n'extreu les principals virtuts per oferir-nos un vi de raça mediterrània, càlid però força tànic, amb aromes balsàmiques i de fruita vermella molt madura. Potser li manca una mica d'equiibri, ja que en boca se li noten algunes puntes que caldria polir.

Per a aquells que vulguin iniciar-se en el món del pinot noir, aquest Laforet 2005 és un bon punt de partida, ja que destaca precisament per la seva classicitat. La flaira subtil de fruites vermelles es combina amb un punt d'acidesa a mig tast, elegant però encara per polir. Lleugeresa i manca de cos regnen a l'hora de desgustar-lo. Ara bé, aquest vi francès s'ha de veure (i beure) com un punt de partida, ja que molts d'altres productors (i el mateix Drouhin en gammes superiors) fan autèntiques meravelles amb la varietat: les que han atorgat fama mundial a aquesta regió sublim de la vinicultura.

De Catalunya estant, i en comparació amb d'altres regions del món, més aviat no pensaríem que Hongria produeix uns vins d'alta qualitat capaços de satisfer paladars exigents. St. Andrea és una marca de l'elaborador G. Lorincz que esmicola qualsevol d'aquests prejudicis. Es tracta d'un vi delicadíssim, prim, gairebé rosat. Les aromes de maduixa, fruita blanca i plantes en flor, i una lleu acidesa final encaixen en equilibri perfecte per prendre sol o per acompanyar plats suaus de verdures. Sempre ben fresc, és clar.

L'aroma del vi prometia força, però la força es va quedar en l'aroma: Fruita vermella molt madura, regalèssia i un lleuger toc de fusta (tot i que és macerat en dipòsits). Si bé omple i és fins a cert punt expressiu en boca, aquest vi resulta un exemple perfecte dels garnatxes monovarietals sense una estructura consistent. Per contra, li manca acidesa, mentre es dilueix en un glop tou i agradable, vellutat, que acaba en uns tanins tirant a dolços. És un vi per als pocs exigents, però ajuda a passar la vetllada amb bona companyia. Això sí: L'ampolla és preciosa.

Vins d'altres indrets
	Escondite Perfecto 2011 (D.O. Bierzo) / Martín Códax 14º / 0,75 L. Tast: estiu de 2014 Coneixíem Martín Códax pels seus reconeguts albariños, que tan bons records deixen amb un bon arròs, per exemple. En aquest cas, ens hem de traslladar al Bierzo, a un amagatall secret on trobem un vi que en nas i al tast exalta per la seva frutalitat, de fruita negra i madura, però que alhora, un cop passada la primera impressió, apareix en boca un estadi intermedi de dolçor agradable i llaminera - fins i tot massa embafadora si es vol -, per passar a una sensació d'acidesa i amargor - carxofa, fruita verda - que caracteritza i dóna estructura a tants mencies excel·lents. Aquest amagatall secret, doncs, no és altre que aquell racó de món que, igual que el Priorat o la Borgonya, han estat escollits per una mà màgica per inspirar-nos amb les seves petites joies.	Little Beauty Pinot Noir 2011 (Marlborough, Nova Zelanda) / Little Beauty 13º / 0,75 L. Tast: estiu de 2014 Quan un sol vi, amb el tast d'un parell llarg de copes, es manté en la memòria olfactiva durant tota una tarda, fins al capvespre, això significa que té alguna cosa d'especial, i que d'alguna manera el seu esperit ens transporta per terres conegudes. Malgrat que està elaborat a Nova Zelanda i pugui pensar-se que es tracta d'un pinot noir més, dels que emanen fruita, ben llaminers i sucosos, aquest vi entronca directament amb les bones versions dels seus parents de la Borgonya: l'aroma és profund, amb un toc inicial de maduixa i de fruites vermelles, però matisat amb notes fumades, de carn torrada, de pebrot escalivat, de confitura... La seva llum ens impregna de bon gust, de sensualitat i de força. Beure vins d'aquesta classe de tant en tant ens recorda que no som barbàrie, malgrat les notícies de la tele.
	Fonterutoli 2009 (Chianti Classico) / Mazzei 13,5º / 0,75 L. Tast: primavera de 2012 Malgrat que, fora d'Itàlia, la denominació d'origen Chianti pot arribar a tenir la mateixa mala fama que els riojas de gama baixa, que s'aprofiten del renom dels altres per vendre vi apte per a calimotxo, la veritat és que hi ha tot un ventall d'excel·lents exemples del contrari. Aquest que tenim aquí, el Fonterutoli 2009, camuflat en una ampolla normaleta i una etiqueta de les corrents, ve avalat per 92 punts atorgats per la Wine Spectator. És un vi que té diversos nivells, amb una aroma al principi tancat que es va obrint, i que sorprèn en cada etapa del paladar... Un gust per als entesos, sensual i consistent, com un bon llatí.	Domaine des Grands Chemins 2008 (Crozes-Hermitage) / Delas 12,5º / 0,75 L. Tast: primavera de 2012 Els vins d'aquestes terres es distingeix per la seva elegància, una elegància acompanyada de l'acidesa i l'amor que posen en el syrah, la varietat reina, que comparteix tradició i fama a la vora del Roina. Es tracta d'un vi amb una aroma delicada i floral, molt agradable, però també apagada. En boca té una bona mineralitat, que s combin amb una expressivitat amena, que ens parla de les riberes d'aquell gran riu. El final és persistent, sense arribar a ser gaire llarg. És un vi per tastar amb els amics, en una bona taula, un vi per fer companyia mentre acabem resolent el món amb cinc o sis frases. Un vi per esbargir-se amb una altra realitat que no sigui sempre la dels nostres vins, habitualment més corporis.
	East Indian Solera (D.O. Jerez-Sherry-Xeres) / Lustau 20º / 0,75 L. Tast: primavera de 2012 Poques fgrans empreses dins del món del xerès tenen la fama i el prestigi que s'ha guanyat Lustau amb les seves diverses elaboracions de marcada arrel andalusa. En aquest cas, ens trobem davant d'un dels seus productes singulars, ja que es tracta d'un cupatge d'oloroso sec i de pedro ximenes dolç, ambdós envellits llargament en bóta. Un cop barrejats, es tornen a introduir en barrils de fusta americana durant un any. D'aquesta manera, en surt un portent en què es combina meravellosament l'estructura i el fons complex de l'oloroso amb el cos llaminer i vellutat del pedro ximenes. No cal dir que és perfecte per a les postres o acompanyat de formatges de gust marcat. Un final ideal.	Pinot Noir 2007 (Bourgogne) / Frédéric Magnien 12,5º / 0,75 L. Tast: primavera de 2012 Aquest vi sense filtrar de la variada regió de la Borgonya obre un bell camí a través dels seus efluvis aromàtics, que evoquen la terra, un terreny que es liquifica i que esdevé fruita subtil i vermella en una altra de les notes aromàtiques, i que finalitza amb un fons de bóta delicada. L'aroma típica del pinot noir hi plana, hi unifica. És un vi expressiu en boca, però amb una part del recorregut força mineral, gairebé metàl·lic, i alhora auster. És un vi nocturn, podríem dir. Però el final, d'una elevada acidesa, ens deixa un bon gust de boca, literalment. Es tracta d'un producte d'assenyada qualitat preu per als amants d'aquesta reverenciada varietat de raïm, un vi fet amb la lluna com a bandera, tal com evoca amb vaporosa sagacitat l'etiqueta.
	Il Bergantino 2006 (Barbera d'Asti) / Bricco Mondalino 14,5º / 0,75 L. Tast: primavera de 2012 En català, la forma "Bergant" seria un nom per a un vi, o bé molt dolent i menyspreable, o bé juganer fins als límits de la tolerància del bevedor mitjà... "Il Bergantino" no és ni una cosa ni una altra, sinó un vi elegant, potent, expressiu i força evocador del seu indret d'origen al Piemont. Elaborat amb la varietat Barbera, té una estructura robusta i un pas en boca ric i matisat, amb una fruita rodona (cirera en licor) acompanyada de l'acidesa idònia. Aquest és un d'aquells vins que rarament pot decebre a ningú, excepte a aquelles persones que per norma sols ingereixen vins semisecs, semidolços o dolços. No era "La canción del pirata" que deia així: "[...] no corta el mar, sino vuela un velero bergantín..."?	Marqués de Burgos 2009 (D.O. Ribera de Duero) / Bodegas Lan 14º / 0,75 L. Tast: estiu de 2011 Els clàssics de la Rioja Bodegas Lan han emprès una aventura empresarial a Ribera de Duero, la germana "clàssica" de la regió més famosa fora del territori espanyol. Potser aquesta aventura surt reflectida a l'ampolla en aquest globus circense rosadet, però el títol de marquès atorgat al vi el planta a la gleba dels classicons. I és que aquest producte es mou entre la tradició i la modernitat de forma ambigua. Si bé es tracta d'un vi ben fet, potser la fruita predomina sobre la (volguda) harmonia d'una conjunció entructura-fruitositat. És un vi de cos mitjà amb un nas que vacil·la entre els torrats i la maduració un xic pesada de la fruita. És a dir, una elaboració universal, pensada per a un gran públic que cerca els tòpics dels ribera. Bé, un servidor pujaria al globus d'aquest viatge, però, sincerament, no m'emportaria més d'una ampolla de Marquès de Burgos.
	Beso de Vino 2009 (D.O. Cariñena) / Grandes Vinos y Viñedos 13,5º / 0,75 L. Tast: estiu de 2011 N'hi ha que tenen un estrany sentit del màrqueting, i posen etiquetes horribles o noms inapropiats a vins que, pobrets, no s'ho mereixen pas. En aquest cas ens trobem amb un cas doble d'aquesta estultícia estètica. Un vi que dugui el nom de "beso de vino" i que en l'etiqueta un toro infantilitzat begui sota un cor carmesí dibuixat a manera d'estrella voladora no promet gaire. És d'aquelles coses que, a qui ens agrada un mica el vi, ens condueixen a emprar el llatí escolar i cridem "vade retro". Tanmateix, en aquest vi jove de tap de rosca, un detall trastoca aquesta primera impressió: hi diu que en Parker li va donar 89 punts, i a l'etiqueta, que té uns aromes amb notes de nous i plàtan, amb un fons de compota de mores, mentre que en boca sentim poma verda i menta. I el més fort: tot això és veritat. Ens ha vençut l'antimàrqueting?	Barbaresco 2005 (Barbaresco) / Produttori del Barbaresco 14º / 0,75 L. Tast: primavera de 2011 Si agafem l'ampolla d'aquest vi i n'observem l'etiquetat tindrem una estranya sensació de monopoli. El nom és un, la regió, el mateix nom, i l'empresa també. Clarament, algú vol treure profit d'un nom: "barbaresco", un nom que entre els entesos en vi té molta força, quasi tanta com una altra designació italiana, el barolo. I és que s'ho mereix, ja que assoleix les cotes de refinament dels millors francesos, amb els trets singulars propis de la varietat nebbiolo. De color atractiu, bastant prim, en nas és profund, fi i elegant. Els tanins encara no estan arrodonits, per la qual cosa encara podria passar uns quants anys més en ampolla perfectament, però ja es pot gaudir ja del seu poder de convenciment. Val la pena apropar-se a aquesta Itàlia de la tradició.
	Château Seigla-Laplagne 2006 (AOC Puisseguin St-Émilion) / SCEA Anne Godet 13º / 0,75 L. Tast: primavera de 2011 El món dels Burdeus és un immens oceà prestigiat en què entrar és perdre-s'hi. I sovint, com passa molt habitualment amb els pomposament reconeguts riojes, ens donen gat pel llebre, especialment en les seves gammes baixes o mitjanes. A qui els agradi en els vins l'honestedat i l'harmonia no cal ni que s'apropin a aquest burdeus de la zona de Puisseguin Saint Émilion. És un vi de cost moderat, si tenim en compte molts altres productes de l'indret, però força irregular en les notes organolèptiques. Hi destaca una aroma profunda, marcada, d'oliva negra, amb notes de cuir i amb un fons de fruita negra madura. Això el faria potser un vi prometedor, però en boca resulta bastant líquid i carregat de puntes d'alcohol, amb un final més aviat curt i no gaire suggeridor. Tanmateix, el ram aromàtic el fa digne d'esment, i de fet se'l podria incloure en la llista d'aquells vins en què destaca nítidament un aroma determinada: l'oliva negra.	Château de Montfort 2007 (AOC Vouvray) / SC Château de Montfort 11,5º / 0,75 L. Tast: primavera de 2011 Aquest és un vi d'aquells que són anomenats "semisecs", "pecat" que perdonem amb misericòrdia als vins blancs que no són necessàriament de postres, i que poden servir d'aperit¡u o per acompanyar algun plat lleuguer. Aquest vouvray monovarietal de chenin blanc resulta un magnífic exemple de la qualitat d'elaboració en una direcció determinada que s'ha assolit al nostre país del nord: finesa, harmonia, concentració ben entesa i claredat aromàtica. En aquest cas, hi dominen les fruites exòtiques i el meló. Per les seves característiques pot adaptar-se en maridatges de plats lleugers. Aquests vins fan, sens dubte, la vida més plaent i ajuden a entendre què és un vi equilibrat i ben fet. Tanmateix, arrisquen el mínim i no ens sorprendran amb aquell tret únic i adorable que cerquem en els bons vins.
	Château Ollieux Romanis Cuvée Prestige 2008 (AOC Corbières) / SCEA Vignobles Romanis 13,5º / 0,75 L. Tast: hivern de 2010 En el món actual del vi els vells prejudicis desapareixen d'una manera exponencial, de manera paral·lela als reptes de futur que ens va dissenyant internet. Aquest excel·lent vi blanc occità indica la qualitat a què s'ha arribat en aquestes zones vitivincíoles, que en altra època rebien de tot menys elogis - llevat dels vins dolços i rancis. Les Corberes, a més, ens situen en la frontera entre els Països Catalans i l'Occitània històrica. El Cuvée Prestige 2008, que combina les varietats marsanne i roussanne -ambdues procedents de la vall del Roine- és un producte delicat i alhora força potent. Al nas destaquen les notes florals sobre un fons de mantega i torrats lleus, fruit de la criança en bóta. Això darrer també li aporta una suculenta estructura qu acompanya l'interessant pas per boca.	Viña Tondonia Reserva 1992 (D.O.Ca. Rioja) / López de Heredia 12º / 0,75 L. Tast: hivern de 2010 Igual que el disseny de l'etiqueta o de la contraetiqueta, així com de la informació que hi inclou, aquest és un vi certament anacrònic. Avui en dia utilitzem aquets adjectiu de forma descaradament pejorativa, perquè el postromanticisme cultural en què encara vivim valora sobretot la novetat, però aquest petit líquid latent del 92, any olímpic, és un bàlsam d'una altra època que es pot estimar com a tal. Un nas atípic si estem acostumats als vins blancs projectats amb aromes netes, definides, que a més no es fan per a guarda, però on podem trobar-hi efluvis de moscatell i fusta, amb notes de pebre verd, chili, licor de pera, i un llarg etcètera. En boca perd per l'amargor final, que trenca en cert grau l'harmonia prevista en un vi d'aquest color daurat de tons apagadissos. Sigui com vulgui, el seu tast constitueix una experiència prou difícil de repetir amb vins comercials a l'Estat espanyol .
	Les Guerets Aloxe-Corton 1^er Cru 2004 (Borgonya) / Domaine Doudet 13º / 0,75 L. Tast: hivern de 2010 Una bona recomanació per a aquest vi és la següent: deixar-lo resposar en ampolla uns quants anys més, sense cap pressa. Collit de vinya vella, es tracta d'un borgonya molt ben estructurat, precís en boca i amable -malgrat l'austeritat en fruita-, amb un final llarg i evocador. Li costa molt d'obrir-se i encara manté els tanins sense desenvolupar. Però no és un vi decebedor, sinó un vi a qui li manca una mica de maduresa. En aquest sentit, tornem-hi, cal tenir paciència. Sols al final d'una llarga estona al decantador i a la copa desenvolupa unes aromes típiques del pinot noir. Com a bon vi produït a la Côte d'Or, una de les regions més valorades de la Borgonya, resulta un excel·lent amic de festa grossa.	Terra d'Uro 2006 (D.O. Toro) / Terra d'Uro 14,5º / 0,75 L. Tast: hivern de 2010 Un 100% tinta de Toro, la varietat típica i redundant de la regió lleonesa amb nom de bèstia grossa, constitueix gairebé una obvietat en el panorama de vins de Toro. Es tracta d'un raïm que serveix per elaborar vins densos, amb molt de cos, essència d'aquesta varietat de l'ull de llebre. Tanmateix, cal remarcar que aquest vi presenta una estructura i una fruitositat molt agradables, i fins i tot una acidesa que li dóna harmonia i elegància. Tot plegat l'allunya dels Toro fets a la baliga-balaga, creient il·lusòriament que la força del raïm per si sol crea grans vins. És cert que sense un gran raïm és impossible fer un gran vi, però no és pas condició suficient. El Terra d'Uro té una excel·lent relació qualitat-preu, i cal agrair-ho. Esperem que aquest vi no acabi com l'ur, el brau salvatge extingit que li dóna nom.
	Gentil "Hugel" 2006 (AOC Alsàcia) / Hugel 12º / 0,75 L. Tast: hivern de 2010 Hugel és una de les grans firmes productores de vi d'Alsàcia, en concret des de 1639 - si és certa l'afirmació temporal de l'etiqueta. En aquest cas, el vi Gentil, de nom tan verdaguerià, conté un cupatge de gairebé totes les varietats blanques que es produeixen a la regió: sylvaner, pinot gris, riesling, gewürztraminer i muscat. Al nas destaquen les notes cítriques envoltades de flaires d'herba verda fresca, alhora que es perceben uns singulars matisos de gingebre i espècies. Justament aquestes darreres característiques, que es mantenen en boca amb una expressivitat vibrant i es combinen amb un destacable final mitjà d'ametlla, fan que resulti un vi especialment apropiat per al maridatge amb el sushi i d'altres plats japonesos. Alhora, és un vi d'aperitiu perfectament independent.	Finca la Cuesta 2008 (D.O. Bierzo) / Luna Berberide 14º / 0,75 L. Tast: tardor de 2010 Aquest vi resulta prou curiós. Li costa bastant obrir-se (potser perquè ve d'una finca el nom de la qual ja ho indica...). Al principi apareix clarament un aroma afruitat, que no sortiria pas de la tònica habitual en vins de poca criança. Després, una bona estona després, es desenvolupen notes de cuir, tabac, clau, molt elegants i especiades. En boca hi trobem dues fases: una primera de caire dolcenc en què domina la fruita madura, i una altra plenament tànica, potser una mica astringent, com si encara calgués encara arrodonir els tanins en ampolla. Fet amb 100% de vinyes velles del raïm típic del Bierzo, mencia, cal recomanar aquest vi, d'una bona relació qualitat-preu, sobretot per als amants d'aquesta varietat que busquin sensacions noves.
	Durius Natural Reserve Syrah 2005 (Vino de la Tierra de Castilla y León) / Haciendas Durius 13,5º / 0,75 L. Tast: tardor de 2010 Havent conegut diversos siràs, aquesta versió castellana de la marca Marqués de la Concordia resulta inquietant. Es tracta, sembla, d'una domesticació de la varietat per convertir-la en quelcom assumible per als amants dels vins de Ribera o de la Rioja que no estan per aventures sensorials. L'apropiació s'ha realitzant reduint mitjançant la fusta els punts més personals -i interessants, d'altra banda- d'aquesta varietat, notes que l'han dut a la fama arreu del món, des d'Austràlia fins al Cono Sur, passant, és clar, per la zona del Roina, que li va atorgar la glòria. Situats en aquest cas al cor del Parc Natural Arribes de Duero, aquest vi hauria de reconèixer i realçar els valors "naturals" del raïm. Ens trobem, però, davant d'un vi elaborat amb la perfecció de qui no perd el temps en minúcies, sinó que li interessa un producte amb cos, rodó, i prou simple per satisfer un determinat sector del públic.	Carmen Gewürztraminer 2009 (Valle Central, Xile) / Carmen 13,5º / 0,75 L. Tast: tardor de 2010 De vins de Xile n'hi ha molts, i cada cop, malgrat la producció relativament menor que d'altres països del Nou Món, com Argentina o Austràlia, adquireixen un prestigi dins del marc internacional. La seva virtut és, que llueix especialment quan tenim una dedicació al darrera. Aquest gewürztraminer amb una petita part de semillon es caracteritza sobre tot per una floralitat de l'aroma força potent i suggestiva, amb un rerefons cítric ben agradable i atraient. En boca resulta fresc i ben estructurat, amb un toc mineral no pas marcat, però sí perceptible. No es tracta d'un vi complex, però sí d'un producte més que apte per a un aperitiu o un dinar lleuger. Un servidor li canviaria el nom, és clar, però Mérimée i Bizet n'estarien encantats...
	Domaine de la Borie Blanche 2004 (AOC Minervois Livinière) / Lorgeril 13,5º / 0,75 L. Tast: tardor de 2010 Lorgeril és una empresa vitivinícola que produeix els seus vins bàsicament a la zona occitana i rossellonenca d'aquest migdia francès que intenta trencar tòpics amb l'esforç del treball ben fet. Aquest vi, marcat amb la concreció "Terroirs d'altitude", procedeix d'una zona reconeguda com a tal recentment, localitzada a l'est de Carcassona. Sorprèn la seva elegància i la redonesa de l'acabat final, que ens ofereix un cos prim, lleuger, però amb una personalitat i un caràcter ben propis del sirà, que hi domina. Cal cercar justament aquests vins que, tot i ser francesos, no s'escapen de preu i assoleixen una relació qualitat-preu ben profitosa. Es tracta d'un vi eminentment elegant i ben elaborat, un producte que, sense pretensions, pot competir amb equivalents de gamma de regions més conegudes.	Pittacum Barrica 2004 (D.O. Bierzo) / Pittacum 13,5º / 0,75 L. Tast: estiu de 2010 Aquest nom llatí tan singular sembla que respon a les àmfores la punta cònica de las quals posseïa una doble funció: poder-les clavar sòlidament en terra perquè no es tombessin i que la mateixa terra mantingués el producte amb una certa frescor. I aquest vi del tercer mil·lenni també ens ofereix -com a mínim- una doble funció: ens permet assaborir la terra en què va ser clavat el pittacum en la seva saborosa versió de mencia, varietat pròpia i particular del Bierzo, alhora que ens presenta una frescor moderada, polida pels sis mesos en bóta del líquid. Les aromes són suggerents i intenses, alhora que l'expressivitat en boca del vi ens duu senyals de riquesa i domesticitat, riquesa per les notes diverses que s'hi troben i domesticitat per la plàsticitat en què s'adapten entre si per lliurar-nos al plaer del vi ben pensat i ben fet.
	Almuiña 2008 (D.O. Rías Baixas) / Rubines Vinum 12,5º / 0,75 L. Tast: estiu de 2010 Encara recordo quan els meus amics d'institut anaven a un bar de Tarragona, de propietaris gallecs, a engatar-se de ribeiro. A mi no em va agradar mai beure en uns tassons de ceràmica gairebé plans aquell líquid tebi de sabor indefinit. La redescoberta dels vins gallecs ens arriba gloriosament gràcies a grans vins de segell albariño (inimitabe), però també a elaboracions de preu econòmic com aquest cupatge d'Albariño i Treixadura, etiquetat per cert en gallec. En nas hi trobem en un inici cítrics i pera, però evoluciona i arriba a notes interessants de torrats i pebre verd. En boca flueix expressiu i fresc, amb un cos mitjà una mica endolcit, però gens flàccit. El final és elegant i llaminer.	Barbera d'Alba 2007 (Barolo) / Cordero di Montezemolo 14º / 0,75 L. Tast: primavera de 2010 Aquest monovarietal de cep de nom poètic, com si d'una albada es tractés, ens fa adonar que l'amant ens ha deixat. Aquest amant venia de la bota itàlica, i ens va dur una bóta gala per embellir el vi fins a extrems ensospitats. La seva absència ens trastoca. Per això el recordem amb la prosaica poesia d'aquest vi. I dic prosaica perquè no imprimeix un estil propi en el deix de fruita fresca, de bona estructura i de boca ampla i final prou llarg que el caracteritza. Més aviat és un bon vi potent i escàs de complexos, obert a tots els que el vulguin fer passejar pels seus paladars, un vi vinós de la bella Itàlia, i més en concret de la prstigiosa regió piemontesa de Barolo.
	Maranges 1^er Cru La Fussière 2007 (Borgonya) / Earl Roger Belland 13º / 0,75 L. Tast: primavera de 2010 Les recomanacions dels botiguers dels cellers i de les botigues especialitzades sovint ajuden força a esclarir el terreny en el domini de vins foranis de segmentació tan complexa com són els borgonya. Aquest 1er Cru és un tot un goig per als sentits. Evidentment, no ens aporta cap de les meravelles dels vins de guarda d'anyades pretèrites, però ens ofereix el vigor i la força d'una juventut esplèndida, generosa i tossuda. Tossuda a l'hora de marcar les aromes de fruites silvestres, de maduixa, de cirera, i en boca, tossuda en la plenitud d'una expressivitat en què es condensa un raig de carnositat sensual amanida amb notes de pètals de rosa i balsàmics. El final és llarg i complex, i ens duu a la Borgonya, d'on no en sortirem si mantenim un glop d'aquest vi a la boca.	Château Roylland Saint-Emilion Grand Cru 2004 (Bordeus) / S.C.E.A. Roylland 13,5º / 0,75 L. Tast: primavera de 2010 A vegades una ampolla serveix merament per passar una bona estona amb els amics, tot descobrint nous panorames, nous territoris, a través de sensacions que omplim de referents evocatius a través de l'intercanvi dels coneixements més diversos. La idea és viure al màxim la companyia. En aquest sentit, el grand cru de 2004 de Roylland ens apropa amb ràfega llaminera als camps atlàntics bordelesos. Es constata de seguida, però, que el líquid arriba mancat de certes ambicions, cosa que es pot deure a l'anyada o als mètodes de treball del celler. Tanmateix, l'expressivitat d'aquest vi resulta suficient per fer una primera mirada somrient al territori que bevem. Hi ha fruita madura vermella i un to continu dolcenc que ens el fa amable i diligent, servil però amical.
	Riesling 2005 (AOC Alsàcia, França) / Cave de Turckheim 12º / 0,75 L. Tast: hivern de 2009 Sota el nom tan francès de Turckheim s'oculta aquesta meravella germànica que és el riesling (no hi ha pas motiu d'ofensa, els descendents dels gals llueixen d'altres sobèrbies elaboracions vitivinícoles). En aquest cas, tot i que el nas era una mica apagat, amb notes lleugeres de pera, s'aprecien els trets típics de la varietat en aquestes contrades: equilibri i cremositat contrastada amb un punt escaient d'acidesa. En boca sorgeix un toc de poma i mantega, sempre frescos i acurats, i un bon final, encara que tirant a curt. No hi ha res a dir contra aquells i aquelles que consideren que els rieslings són els vins blancs més distingits sota la capa del sol.	Domaine Labranche-Laffont 2001 (AOC Madiran, França) / Christine Dupuy 13,5º / 0,75 L. Tast: tardor de 2009 Els que vam descobrir els vins de Madiran gràcies al programa del Gorgori en què van convidar Lluís Llach li ho agraïm sincerament. Són uns vins tànnics, fets amb la varietat que va donar nom a aquesta caracterització enològica. Malgrat que en aquest cas va acompanyat d'uns bons percentatges de cabernet sauvignon i cabernet franc, la força del tannat preval i en fa un producte vigorós, amb fruita madura però encara viva i il·luminadora, malgrat els anys. No hi ha tenebres gustatives, doncs, quan tastem aquest vi, d'un final plaent i un pèl aspre. Es tracta d'una experiència de plenitud d'un vi en què destaca l'essència d'un tipus de vi que no ens hauria de resultar massa llunyà.
	Sauvignon Blanc Chardonnay 2007 (Alta Galilea, Israel) / Flam 13,3º / 0,75 L. Tast: primavera de 2009 Una de les característiques més evidents de les ampolles produïdes a Israel per al mercat interior és que, tot i que hi hagi una llarga parrafada, a causa de l'alfabet ens quedem amb un pam de nas, igual que amb la majoria d'ampolles del Priorat, en què sols apareix l'any i, amb sort, les varietats. Això, alhora, permet també bastir una opinió pròpia sense influències externes. En aquest cas, la casa Flam ens ofereix un vi blanc amb molts matisos, sense haver passat per bóta: una aroma suau, marcada per la flonja floralitat del sauvignon blanc, amb tocs de préssec madur i cítrics que evolucionen a brioix. En boca explosiona en una pluralitat molt agradable, però sense recórrer al final endolcit, sinó que manté una acidesa i amargors molt elegants que li atorguen intensitat i fermesa.	Pinot Noir 2002 (Eger, Hongria) / Vincze Béla 12º / 0,75 L. Tast: hivern de 2008 La sorpresa de la temporada, un hivern fred i nevat, ens l'ofereix aquest esplèndid vi hongarès. Per l'anyada, podia sorgir la sospita que ens trobéssim un líquid caigut, un pèl passat, sense força. La realitat deixa enrere qualsevol pensament en aquest sentit: És un vi amb tremp, marcat per uns aromes vius de fruita negra fresca i en conjunció feliç amb el roure. En boca delecta amb una astringència que, a banda d'atorgar-li un nervi elegant, ens adverteix que aquest vi encara pot donar força guerra i arrodonir-se en ampolla si li donem temps. La qualitat d'aquest pinot noir no té res a envejar als vins de la Borgonya amb qui competeix. Sols comparant amb versions franceses molt més cares podríem dir que li manca certa profunditat i notes complexes. Tanmateix, això ja seria una altra lliga.
	Yarden Chardonnay 2006 (Alts del Golan, Israel) / Golan Heights 14,5º / 0,75 L. Tast: hivern de 2008 No podem dir que aquest vi d'Israel sigui un chardonnay original, però en la seva vessant de fidelitat a uns orígens ens duu al plaer del tast. Es caracteritza per un equilibri fantàstic entre la fusta de la bóta, matisada i atemperada per la força mateixa de l'estructura del vi i per la seva fruitositat. Al nas es respira fenc i fruits secs, amb una nota intensament anisada. El final enganxa, pel cos de mantega amb un toc picant que, tot i no ser massa llarg, no decep gens. Yarden és una de les marques vinícoles més exportables d'Israel, i confiar-hi dóna moltes alegries.	Gamla Pinot Noir 2006 (Alts del Golan, Israel) / Golan Heights 14.5º / 0,75 L. Tast: hivern de 2008 Ja fa uns quants anys que Israel produeix vins d'alta qualitat que han superat els tòpics, com força vins del nostre país. En concret aquest producte un pinot noir que es recolza sense manies en el model francès, que es nota especialment al nas, amb una aroma clàssica no massa intensa, però amb un punt de maduresa del vi que indica un bon pas per bóta. En boca resulta ple i expressiu, acaba d'una manera tan llaminera que és difícil renunicar al següent glop. Encara que és cert que manca de profunditat i de complexitat, la relació qualitat-preu engresca a la compra, de ben segur.
	Limousin 2002 (D.O. Rueda) / Marqués de Riscal 12,5º / 0,75 L. Tast: hivern de 2008 Els vins blancs de Rueda segurament són alhora una competència i un complement dels blancs penedesencs. De blancs se'n fan arreu de l'Estat, i de molt bona qualitat en alguns casos. Tanmateix, Rueda és un d'aquells indrets en què ja des d'anys i panys s'ha apostat decididament pel blanc, i més en concret per la varietat verdejo. D'un groc or intens a la vista, en l'aroma, pura i penetrant, destaca l'ametlla amarga, els cítrics i unes notes balsàmiques variades, ben compenetrades amb la resta. En boca es percep una bona estructura i una modulació de matisos i acidesa bastant interessant.	Riesling 2007 (AOC Alsàcia) / Wolfberger 12º / 0,75 L. Tast: tardor de 2008 Aquest és un vi amb una excel·lent relació qualitat-preu. De producció massiva, es tracta d'un producte molt ben elaborat per una de les cooperatives més importants d'Alsàcia. El raïm emprat suposa un dels grans potencials de la regió i, realment, l'harmonia, els tons cítrics refrescants, el bon pas en boca, amb mineralitat i expressivitat vellutada, així com el final llaminer resulten un actiu difícil de superar en vins d'aquesta gamma. Per tant, estem davant d'un dels pocs vins d'aquells que duen una enganxina promocional amb una medalla aconseguida en un concurs de tast internacional que veritablement li era ben merescuda.
	Nero d'Avola 2005 (IGT Sicília) / Masseria Trajone 13º / 0,75 L. Tast: estiu de 2008 Un vi plenament mediterrani com aquest, de la varietat nero d'avola, acompanya els vespres d'estiu de forma meravellosa. La seva aroma no és pas complexa, però sí molt agradable. Evoca la garriga i els seus fruits, i ens desvetlla aquell temperament vínic que era clàssic per als nostres avantpassats no abstemis. En boca sorprèn la seva harmonia, amb uns tanins rodons que no cauen en la monotonia. Servit a la temperatura adient no pot decebre (una mica més baixa que els 18º indicats a l'ampolla). I és que a Sicília hi ha moltes més coses que algunes de les més dinàmiques formes de la Cosa Nostra...	Equus 2006 (Valle de Maipo, Xile) / Haras 14,9º / 0,75 L. Tast: estiu de 2008 El primer cop d'efecte que podem rebre d'aquest vi es troba en la graduació: Quasi 15 graus en un vi blanc, fora dels nostres (sovint) excel·lents terra alta i priorats, pot significar un bon cop de puny al paladar. No és el cas: Equus, la gamma baixa de la casa Haras, elabora un vi blanc sense estridències, i el que menys es nota aquí és l'alcohol. Una altra virtut del producte rau en la ben trobada combinació al nas entre la fusta del roure i una càlida fruita tropical, i en boca entre la frescor d'una mica d'agulla i una cremositat ben llaminera. El final és dolcenc i fa repetir. En tot plegat s'hi amaga la participació de la gran família toscana dels Antinori, copropietaris de Haras de Pirque.
	Character Syrah 2005 (Valle de Maipo, Xile) / Haras 14,6º / 0,75 L. Tast: estiu de 2008 Encara que porti un petit percentatge de cabernet sauvignon, aquest exhuberant sirà xilè constitueix una excel·lent mostra de monovarietal amb llarga criança. El buquet ofereix una base de fruita negra molt madura (móres i cassís) amb notes de pebre negre i una capa de tons balsàmics força interessant. En boca, reflecteix el seu nom: El caràcter del sirà, que gairebé es mastega. Al final, trobem un bon retrogust amb un lleu deix de regalèssia. Tanmateix, aquells que vulguin buscar-hi l'austera elegància del sirà francès en sortiran decebuts, ja que la relativa sedositat del Character Syrah pateix d'una embafadora i carregosa calidesa molt pròpia d'aquelles latituds.	Olvena Merlot 2003 (D.O. Somontano) / Olvena 13,5º / 0,75 L. Tast: estiu de 2008 Els vins de Somontano són un destacat valor en alça des de fa uns anys. Les condicions climàtiques beneficien la regió i permeten elaborar uns productes difícils de superar per la qualitat i el seu preu assequible. Una de les novetats que cal celebrar és aquest Olvena Merlot, que s'allunya de la preminència de la fruita madura, a vegades tan carregosa, per establir un bell diàleg amb la fusta de la criança en bóta (cinc mesos). El pas en boca resulta harmònic, encara que amb un punt final astringent que a la temperatura adequada li atorga elegància. És un bon vi per degustar amb calma, encara que no resulta massa complex, però és potent i es vol fer sentir.
	Carmenère Varietal 2006 (Valle del Maipo, Xile) / Indomita 14,5º / 0,75 L. Tast: primavera de 2008 Aquest vi no és cap meravella, certament. Tot i que la frase resulta un mal inici, no vol sinó indicar que estem davant d'un vi per a aquells que desconeguin aquesta varietat, la carmenère, que en un moment donat es va considerar perduda a causa de la fil·loxera, i que posteriorment va ser redescoberta a Xile, on va nèixer la marca Indomita. Cal destacar que aquest monovarietal assoleix un grau d'elegància i profunditat que exemplifica força bé les característiques principals de la Carmenère, amb un toc de violetes molt amable. Li cal un temps llarg per arrodonir les puntes d'alcohol, però resulta molt adient per acompanyar una costellada de taula parada.	Pinot Noir 2003 (Pemberton, Austràlia) / Treehouse 14º / 0,75 L. Tast: hivern de 2007 Els vins del Nou Món estan a l'alça. Es caracteritzen per unes aromes molt marcades i, sovint, un pèl de fruita sobremadura que els fa perdre incondicionals. No és el cas d'aquest pinot noir australià, que recorda pels seus trets els vins més genuïns d'aquesta varietat, és a dir, els borgonya. Al nas presenta una capa de cirera i maduixa, conformada sobre una base de fusta que no destaca gens, al contrari. Sense arribar a tenir tocs florals, apareixen distintes notes subtils, que van variant a mesura que el vi s'obre (com la xocolata). L'acidesa és simplement perfecta, i acompanya pausadament però amb fermesa el pas per boca. No es tracta d'una simfonia, sinó d'un excel·lent quartet de corda que ens envolta d'una miraculosa melodia.
	Cebernet Sauvignon - Merlot 2003 (V.T. de Extremadura) / Vade Mecum 13º / 0,75 L. Tast: hivern de 2007 Aquest vi enganxa per la interessant combinació de l'estructura i acidesa del cabernet i la dolçor i calidesa del merlot, en un cupatge que evoca en la ment una espiral de contraris (se'ns informa que és un "vi d'autor"). No a tothom interessarà la bona gràcia d'aquest parell d'internacionals, i hi trobaran sols un vi força similar als de les Amèriques. Les aromes, en aquest sentit, són les típiques d'un vi de criança curta d'aquestes varietats: Cassís, fruites del bosc, alguna nota de clau... En tot cas, sembla que l'obra de Rafael Úbeda que il·lustra l'etiqueta aludeix l'espiral de contraris esmentada (dos personatges units per l'esquena).	Bembibre 2004 (D.O. Bierzo) / Dominio de Tares 14º / 0,75 L. Tast: hivern de 2007 Dominio de Tares és el celler insígnia en l'aposta decidida d'alguns productors i enòlegs pels vins de qualitat del Bierzo, una zona històricament deprimida entre Lleó i Galícia, que avui és capaç de fornir petites meravelles com aquesta. Amb una frescor resistent al pas del temps en ampolla, ens introdueix aromes de cirera i pebre, i el toc ineludiblement elegant de la mencia, la varietat típica del Bierzo, amb un entretingut final licorós. Es tracta d'un vi molt recomanable per a aquells que vulguin descobrir aquesta singularitat, tot i que per acabar d'arrodonir-li els tanins caldrien un bon parell d'anys de guarda.
	Morago 2004 (I.G.T. delle Venezie, Itàlia) / Pasqua 14º / 0,75 L. Tast: hivern de 2007 Em fa l'efecte que Itàlia és un d'aquells països propers, com Portugal, que hem ignorat massa temps com a productors de grans vins. Malauradament, la fama se l'ha endut un pecaminós suc de most alcohòlic que anomenen Lambrusco. Morago és un vi sense complexos: utilitza una varietat forana procedent de França, la cabernet sauvignon, de la qual n'extreu les principals virtuts per oferir-nos un vi de raça mediterrània, càlid però força tànic, amb aromes balsàmiques i de fruita vermella molt madura. Potser li manca una mica d'equiibri, ja que en boca se li noten algunes puntes que caldria polir.	Laforet Pinot Noir 2005 (Borgonya) / Joseph Drouhin 12,5º / 0,75 L. Tast: hivern de 2007 Per a aquells que vulguin iniciar-se en el món del pinot noir, aquest Laforet 2005 és un bon punt de partida, ja que destaca precisament per la seva classicitat. La flaira subtil de fruites vermelles es combina amb un punt d'acidesa a mig tast, elegant però encara per polir. Lleugeresa i manca de cos regnen a l'hora de desgustar-lo. Ara bé, aquest vi francès s'ha de veure (i beure) com un punt de partida, ja que molts d'altres productors (i el mateix Drouhin en gammes superiors) fan autèntiques meravelles amb la varietat: les que han atorgat fama mundial a aquesta regió sublim de la vinicultura.
	St. Andrea Pinot Noir 2005 (Eger, Hongria) / Gyorgy Lorincz 12,5º / 0,75 L. Tast: primavera de 2007 De Catalunya estant, i en comparació amb d'altres regions del món, més aviat no pensaríem que Hongria produeix uns vins d'alta qualitat capaços de satisfer paladars exigents. St. Andrea és una marca de l'elaborador G. Lorincz que esmicola qualsevol d'aquests prejudicis. Es tracta d'un vi delicadíssim, prim, gairebé rosat. Les aromes de maduixa, fruita blanca i plantes en flor, i una lleu acidesa final encaixen en equilibri perfecte per prendre sol o per acompanyar plats suaus de verdures. Sempre ben fresc, és clar.	Tres Picos 2003 (D.O. Campo de Borja) / Borsao 14,5º / 0,75 L. Tast: tardor de 2007 L'aroma del vi prometia força, però la força es va quedar en l'aroma: Fruita vermella molt madura, regalèssia i un lleuger toc de fusta (tot i que és macerat en dipòsits). Si bé omple i és fins a cert punt expressiu en boca, aquest vi resulta un exemple perfecte dels garnatxes monovarietals sense una estructura consistent. Per contra, li manca acidesa, mentre es dilueix en un glop tou i agradable, vellutat, que acaba en uns tanins tirant a dolços. És un vi per als pocs exigents, però ajuda a passar la vetllada amb bona companyia. Això sí: L'ampolla és preciosa.