de bo de bo vins ppcc

Vins d'altres indrets

Aquest nom llatí tan singular sembla que respon a les àmfores la punta cònica de las quals posseïa una doble funció: poder-les clavar sòlidament en terra perquè no es tombessin i que la mateixa terra mantingués el producte amb una certa frescor. I aquest vi del tercer mil·lenni també ens ofereix -com a mínim- una doble funció: ens permet assaborir la terra en què va ser clavat el pittacum en la seva saborosa versió de mencia, varietat pròpia i particular del Bierzo, alhora que ens presenta una frescor moderada, polida pels sis mesos en bóta del líquid. Les aromes són suggerents i intenses, alhora que l'expressivitat en boca del vi ens duu senyals de riquesa i domesticitat, riquesa per les notes diverses que s'hi troben i domesticitat per la plàsticitat en què s'adapten entre si per lliurar-nos al plaer del vi ben pensat i ben fet.

Encara recordo quan els meus amics d'institut anaven a un bar de Tarragona, de propietaris gallecs, a engatar-se de ribeiro. A mi no em va agradar mai beure en uns tassons de ceràmica gairebé plans aquell líquid tebi de sabor indefinit. La redescoberta dels vins gallecs ens arriba gloriosament gràcies a grans vins de segell albariño (inimitabe), però també a elaboracions de preu econòmic com aquest cupatge d'Albariño i Treixadura, etiquetat per cert en gallec. En nas hi trobem en un inici cítrics i pera, però evoluciona i arriba a notes interessants de torrats i pebre verd. En boca flueix expressiu i fresc, amb un cos mitjà una mica endolcit, però gens flàccit. El final és elegant i llaminer.

Aquest monovarietal de cep de nom poètic, com si d'una albada es tractés, ens fa adonar que l'amant ens ha deixat. Aquest amant venia de la bota itàlica, i ens va dur una bóta gala per embellir el vi fins a extrems ensospitats. La seva absència ens trastoca. Per això el recordem amb la prosaica poesia d'aquest vi. I dic prosaica perquè no imprimeix un estil propi en el deix de fruita fresca, de bona estructura i de boca ampla i final prou llarg que el caracteritza. Més aviat és un bon vi potent i escàs de complexos, obert a tots els que el vulguin fer passejar pels seus paladars, un vi vinós de la bella Itàlia, i més en concret de la prstigiosa regió piemontesa de Barolo.

Les recomanacions dels botiguers dels cellers i de les botigues especialitzades sovint ajuden força a esclarir el terreny en el domini de vins foranis de segmentació tan complexa com són els borgonya. Aquest 1er Cru és un tot un goig per als sentits. Evidentment, no ens aporta cap de les meravelles dels vins de guarda d'anyades pretèrites, però ens ofereix el vigor i la força d'una juventut esplèndida, generosa i tossuda. Tossuda a l'hora de marcar les aromes de fruites silvestres, de maduixa, de cirera, i en boca, tossuda en la plenitud d'una expressivitat en què es condensa un raig de carnositat sensual amanida amb notes de pètals de rosa i balsàmics. El final és llarg i complex, i ens duu a la Borgonya, d'on no en sortirem si mantenim un glop d'aquest vi a la boca.

A vegades una ampolla serveix merament per passar una bona estona amb els amics, tot descobrint nous panorames, nous territoris, a través de sensacions que omplim de referents evocatius a través de l'intercanvi dels coneixements més diversos. La idea és viure al màxim la companyia. En aquest sentit, el grand cru de 2004 de Roylland ens apropa amb ràfega llaminera als camps atlàntics bordelesos. Es constata de seguida, però, que el líquid arriba mancat de certes ambicions, cosa que es pot deure a l'anyada o als mètodes de treball del celler. Tanmateix, l'expressivitat d'aquest vi resulta suficient per fer una primera mirada somrient al territori que bevem. Hi ha fruita madura vermella i un to continu dolcenc que ens el fa amable i diligent, servil però amical.

Sota el nom tan francès de Turckheim s'oculta aquesta meravella germànica que és el riesling (no hi ha pas motiu d'ofensa, els descendents dels gals llueixen d'altres sobèrbies elaboracions vitivinícoles). En aquest cas, tot i que el nas era una mica apagat, amb notes lleugeres de pera, s'aprecien els trets típics de la varietat en aquestes contrades: equilibri i cremositat contrastada amb un punt escaient d'acidesa. En boca sorgeix un toc de poma i mantega, sempre frescos i acurats, i un bon final, encara que tirant a curt. No hi ha res a dir contra aquells i aquelles que consideren que els rieslings són els vins blancs més distingits sota la capa del sol.

Els que vam descobrir els vins de Madiran gràcies al programa del Gorgori en què van convidar Lluís Llach li ho agraïm sincerament. Són uns vins tànnics, fets amb la varietat que va donar nom a aquesta caracterització enològica. Malgrat que en aquest cas va acompanyat d'uns bons percentatges de cabernet sauvignon i cabernet franc, la força del tannat preval i en fa un producte vigorós, amb fruita madura però encara viva i il·luminadora, malgrat els anys. No hi ha tenebres gustatives, doncs, quan tastem aquest vi, d'un final plaent i un pèl aspre. Es tracta d'una experiència de plenitud d'un vi en què destaca l'essència d'un tipus de vi que no ens hauria de resultar massa llunyà.

Una de les característiques més evidents de les ampolles produïdes a Israel per al mercat interior és que, tot i que hi hagi una llarga parrafada, a causa de l'alfabet ens quedem amb un pam de nas, igual que amb la majoria d'ampolles del Priorat, en què sols apareix l'any i, amb sort, les varietats. Això, alhora, permet també bastir una opinió pròpia sense influències externes. En aquest cas, la casa Flam ens ofereix un vi blanc amb molts matisos, sense haver passat per bóta: una aroma suau, marcada per la flonja floralitat del sauvignon blanc, amb tocs de préssec madur i cítrics que evolucionen a brioix. En boca explosiona en una pluralitat molt agradable, però sense recórrer al final endolcit, sinó que manté una acidesa i amargors molt elegants que li atorguen intensitat i fermesa.

La sorpresa de la temporada, un hivern fred i nevat, ens l'ofereix aquest esplèndid vi hongarès. Per l'anyada, podia sorgir la sospita que ens trobéssim un líquid caigut, un pèl passat, sense força. La realitat deixa enrere qualsevol pensament en aquest sentit: És un vi amb tremp, marcat per uns aromes vius de fruita negra fresca i en conjunció feliç amb el roure. En boca delecta amb una astringència que, a banda d'atorgar-li un nervi elegant, ens adverteix que aquest vi encara pot donar força guerra i arrodonir-se en ampolla si li donem temps. La qualitat d'aquest pinot noir no té res a envejar als vins de la Borgonya amb qui competeix. Sols comparant amb versions franceses molt més cares podríem dir que li manca certa profunditat i notes complexes. Tanmateix, això ja seria una altra lliga.

No podem dir que aquest vi d'Israel sigui un chardonnay original, però en la seva vessant de fidelitat a uns orígens ens duu al plaer del tast. Es caracteritza per un equilibri fantàstic entre la fusta de la bóta, matisada i atemperada per la força mateixa de l'estructura del vi i per la seva fruitositat. Al nas es respira fenc i fruits secs, amb una nota intensament anisada. El final enganxa, pel cos de mantega amb un toc picant que, tot i no ser massa llarg, no decep gens. Yarden és una de les marques vinícoles més exportables d'Israel, i confiar-hi dóna moltes alegries.

Ja fa uns quants anys que Israel produeix vins d'alta qualitat que han superat els tòpics, com força vins del nostre país. En concret aquest producte un pinot noir que es recolza sense manies en el model francès, que es nota especialment al nas, amb una aroma clàssica no massa intensa, però amb un punt de maduresa del vi que indica un bon pas per bóta. En boca resulta ple i expressiu, acaba d'una manera tan llaminera que és difícil renunicar al següent glop. Encara que és cert que manca de profunditat i de complexitat, la relació qualitat-preu engresca a la compra, de ben segur.

Els vins blancs de Rueda segurament són alhora una competència i un complement dels blancs penedesencs. De blancs se'n fan arreu de l'Estat, i de molt bona qualitat en alguns casos. Tanmateix, Rueda és un d'aquells indrets en què ja des d'anys i panys s'ha apostat decididament pel blanc, i més en concret per la varietat verdejo. D'un groc or intens a la vista, en l'aroma, pura i penetrant, destaca l'ametlla amarga, els cítrics i unes notes balsàmiques variades, ben compenetrades amb la resta. En boca es percep una bona estructura i una modulació de matisos i acidesa bastant interessant.

Aquest és un vi amb una excel·lent relació qualitat-preu. De producció massiva, es tracta d'un producte molt ben elaborat per una de les cooperatives més importants d'Alsàcia. El raïm emprat suposa un dels grans potencials de la regió i, realment, l'harmonia, els tons cítrics refrescants, el bon pas en boca, amb mineralitat i expressivitat vellutada, així com el final llaminer resulten un actiu difícil de superar en vins d'aquesta gamma. Per tant, estem davant d'un dels pocs vins d'aquells que duen una enganxina promocional amb una medalla aconseguida en un concurs de tast internacional que veritablement li era ben merescuda.

Un vi plenament mediterrani com aquest, de la varietat nero d'avola, acompanya els vespres d'estiu de forma meravellosa. La seva aroma no és pas complexa, però sí molt agradable. Evoca la garriga i els seus fruits, i ens desvetlla aquell temperament vínic que era clàssic per als nostres avantpassats no abstemis. En boca sorprèn la seva harmonia, amb uns tanins rodons que no cauen en la monotonia. Servit a la temperatura adient no pot decebre (una mica més baixa que els 18º indicats a l'ampolla). I és que a Sicília hi ha moltes més coses que algunes de les més dinàmiques formes de la Cosa Nostra...

El primer cop d'efecte que podem rebre d'aquest vi es troba en la graduació: Quasi 15 graus en un vi blanc, fora dels nostres (sovint) excel·lents terra alta i priorats, pot significar un bon cop de puny al paladar. No és el cas: Equus, la gamma baixa de la casa Haras, elabora un vi blanc sense estridències, i el que menys es nota aquí és l'alcohol. Una altra virtut del producte rau en la ben trobada combinació al nas entre la fusta del roure i una càlida fruita tropical, i en boca entre la frescor d'una mica d'agulla i una cremositat ben llaminera. El final és dolcenc i fa repetir. En tot plegat s'hi amaga la participació de la gran família toscana dels Antinori, copropietaris de Haras de Pirque.

Encara que porti un petit percentatge de cabernet sauvignon, aquest exhuberant sirà xilè constitueix una excel·lent mostra de monovarietal amb llarga criança. El buquet ofereix una base de fruita negra molt madura (móres i cassís) amb notes de pebre negre i una capa de tons balsàmics força interessant. En boca, reflecteix el seu nom: El caràcter del sirà, que gairebé es mastega. Al final, trobem un bon retrogust amb un lleu deix de regalèssia. Tanmateix, aquells que vulguin buscar-hi l'austera elegància del sirà francès en sortiran decebuts, ja que la relativa sedositat del Character Syrah pateix d'una embafadora i carregosa calidesa molt pròpia d'aquelles latituds.

Els vins de Somontano són un destacat valor en alça des de fa uns anys. Les condicions climàtiques beneficien la regió i permeten elaborar uns productes difícils de superar per la qualitat i el seu preu assequible. Una de les novetats que cal celebrar és aquest Olvena Merlot, que s'allunya de la preminència de la fruita madura, a vegades tan carregosa, per establir un bell diàleg amb la fusta de la criança en bóta (cinc mesos). El pas en boca resulta harmònic, encara que amb un punt final astringent que a la temperatura adequada li atorga elegància. És un bon vi per degustar amb calma, encara que no resulta massa complex, però és potent i es vol fer sentir.

Aquest vi no és cap meravella, certament. Tot i que la frase resulta un mal inici, no vol sinó indicar que estem davant d'un vi per a aquells que desconeguin aquesta varietat, la carmenère, que en un moment donat es va considerar perduda a causa de la fil·loxera, i que posteriorment va ser redescoberta a Xile, on va nèixer la marca Indomita. Cal destacar que aquest monovarietal assoleix un grau d'elegància i profunditat que exemplifica força bé les característiques principals de la Carmenère, amb un toc de violetes molt amable. Li cal un temps llarg per arrodonir les puntes d'alcohol, però resulta molt adient per acompanyar una costellada de taula parada.

Els vins del Nou Món estan a l'alça. Es caracteritzen per unes aromes molt marcades i, sovint, un pèl de fruita sobremadura que els fa perdre incondicionals. No és el cas d'aquest pinot noir australià, que recorda pels seus trets els vins més genuïns d'aquesta varietat, és a dir, els borgonya. Al nas presenta una capa de cirera i maduixa, conformada sobre una base de fusta que no destaca gens, al contrari. Sense arribar a tenir tocs florals, apareixen distintes notes subtils, que van variant a mesura que el vi s'obre (com la xocolata). L'acidesa és simplement perfecta, i acompanya pausadament però amb fermesa el pas per boca. No es tracta d'una simfonia, sinó d'un excel·lent quartet de corda que ens envolta d'una miraculosa melodia.

Aquest vi enganxa per la interessant combinació de l'estructura i acidesa del cabernet i la dolçor i calidesa del merlot, en un cupatge que evoca en la ment una espiral de contraris (se'ns informa que és un "vi d'autor"). No a tothom interessarà la bona gràcia d'aquest parell d'internacionals, i hi trobaran sols un vi força similar als de les Amèriques. Les aromes, en aquest sentit, són les típiques d'un vi de criança curta d'aquestes varietats: Cassís, fruites del bosc, alguna nota de clau... En tot cas, sembla que l'obra de Rafael Úbeda que il·lustra l'etiqueta aludeix l'espiral de contraris esmentada (dos personatges units per l'esquena).

Dominio de Tares és el celler insígnia en l'aposta decidida d'alguns productors i enòlegs pels vins de qualitat del Bierzo, una zona històricament deprimida entre Lleó i Galícia, que avui és capaç de fornir petites meravelles com aquesta. Amb una frescor resistent al pas del temps en ampolla, ens introdueix aromes de cirera i pebre, i el toc ineludiblement elegant de la mencia, la varietat típica del Bierzo, amb un entretingut final licorós. Es tracta d'un vi molt recomanable per a aquells que vulguin descobrir aquesta singularitat, tot i que per acabar d'arrodonir-li els tanins caldrien un bon parell d'anys de guarda.

Em fa l'efecte que Itàlia és un d'aquells països propers, com Portugal, que hem ignorat massa temps com a productors de grans vins. Malauradament, la fama se l'ha endut un pecaminós suc de most alcohòlic que anomenen Lambrusco. Morago és un vi sense complexos: utilitza una varietat forana procedent de França, la cabernet sauvignon, de la qual n'extreu les principals virtuts per oferir-nos un vi de raça mediterrània, càlid però força tànic, amb aromes balsàmiques i de fruita vermella molt madura. Potser li manca una mica d'equiibri, ja que en boca se li noten algunes puntes que caldria polir.

Per a aquells que vulguin iniciar-se en el món del pinot noir, aquest Laforet 2005 és un bon punt de partida, ja que destaca precisament per la seva classicitat. La flaira subtil de fruites vermelles es combina amb un punt d'acidesa a mig tast, elegant però encara per polir. Lleugeresa i manca de cos regnen a l'hora de desgustar-lo. Ara bé, aquest vi francès s'ha de veure (i beure) com un punt de partida, ja que molts d'altres productors (i el mateix Drouhin en gammes superiors) fan autèntiques meravelles amb la varietat: les que han atorgat fama mundial a aquesta regió sublim de la vinicultura.

De Catalunya estant, i en comparació amb d'altres regions del món, més aviat no pensaríem que Hongria produeix uns vins d'alta qualitat capaços de satisfer paladars exigents. St. Andrea és una marca de l'elaborador G. Lorincz que esmicola qualsevol d'aquests prejudicis. Es tracta d'un vi delicadíssim, prim, gairebé rosat. Les aromes de maduixa, fruita blanca i plantes en flor, i una lleu acidesa final encaixen en equilibri perfecte per prendre sol o per acompanyar plats suaus de verdures. Sempre ben fresc, és clar.

L'aroma del vi prometia força, però la força es va quedar en l'aroma: Fruita vermella molt madura, regalèssia i un lleuger toc de fusta (tot i que és macerat en dipòsits). Si bé omple i és fins a cert punt expressiu en boca, aquest vi resulta un exemple perfecte dels garnatxes monovarietals sense una estructura consistent. Per contra, li manca acidesa, mentre es dilueix en un glop tou i agradable, vellutat, que acaba en uns tanins tirant a dolços. És un vi per als pocs exigents, però ajuda a passar la vetllada amb bona companyia. Això sí: L'ampolla és preciosa.

Vins d'altres indrets
		Pittacum Barrica 2004 (D.O. Bierzo) / Pittacum 13,5º / 0,75 L. Tast: estiu de 2010 Aquest nom llatí tan singular sembla que respon a les àmfores la punta cònica de las quals posseïa una doble funció: poder-les clavar sòlidament en terra perquè no es tombessin i que la mateixa terra mantingués el producte amb una certa frescor. I aquest vi del tercer mil·lenni també ens ofereix -com a mínim- una doble funció: ens permet assaborir la terra en què va ser clavat el pittacum en la seva saborosa versió de mencia, varietat pròpia i particular del Bierzo, alhora que ens presenta una frescor moderada, polida pels sis mesos en bóta del líquid. Les aromes són suggerents i intenses, alhora que l'expressivitat en boca del vi ens duu senyals de riquesa i domesticitat, riquesa per les notes diverses que s'hi troben i domesticitat per la plàsticitat en què s'adapten entre si per lliurar-nos al plaer del vi ben pensat i ben fet.
	Almuiña 2008 (Rías Baixas) / Rubines Vinum 12,5º / 0,75 L. Tast: estiu de 2010 Encara recordo quan els meus amics d'institut anaven a un bar de Tarragona, de propietaris gallecs, a engatar-se de ribeiro. A mi no em va agradar mai beure en uns tassons de ceràmica gairebé plans aquell líquid tebi de sabor indefinit. La redescoberta dels vins gallecs ens arriba gloriosament gràcies a grans vins de segell albariño (inimitabe), però també a elaboracions de preu econòmic com aquest cupatge d'Albariño i Treixadura, etiquetat per cert en gallec. En nas hi trobem en un inici cítrics i pera, però evoluciona i arriba a notes interessants de torrats i pebre verd. En boca flueix expressiu i fresc, amb un cos mitjà una mica endolcit, però gens flàccit. El final és elegant i llaminer.	Barbera d'Alba 2007 (Barolo) / Cordero di Montezemolo 14º / 0,75 L. Tast: primavera de 2010 Aquest monovarietal de cep de nom poètic, com si d'una albada es tractés, ens fa adonar que l'amant ens ha deixat. Aquest amant venia de la bota itàlica, i ens va dur una bóta gala per embellir el vi fins a extrems ensospitats. La seva absència ens trastoca. Per això el recordem amb la prosaica poesia d'aquest vi. I dic prosaica perquè no imprimeix un estil propi en el deix de fruita fresca, de bona estructura i de boca ampla i final prou llarg que el caracteritza. Més aviat és un bon vi potent i escàs de complexos, obert a tots els que el vulguin fer passejar pels seus paladars, un vi vinós de la bella Itàlia, i més en concret de la prstigiosa regió piemontesa de Barolo.
	Maranges 1^er Cru La Fussière 2007 (Borgonya) / Earl Roger Belland 13º / 0,75 L. Tast: primavera de 2010 Les recomanacions dels botiguers dels cellers i de les botigues especialitzades sovint ajuden força a esclarir el terreny en el domini de vins foranis de segmentació tan complexa com són els borgonya. Aquest 1er Cru és un tot un goig per als sentits. Evidentment, no ens aporta cap de les meravelles dels vins de guarda d'anyades pretèrites, però ens ofereix el vigor i la força d'una juventut esplèndida, generosa i tossuda. Tossuda a l'hora de marcar les aromes de fruites silvestres, de maduixa, de cirera, i en boca, tossuda en la plenitud d'una expressivitat en què es condensa un raig de carnositat sensual amanida amb notes de pètals de rosa i balsàmics. El final és llarg i complex, i ens duu a la Borgonya, d'on no en sortirem si mantenim un glop d'aquest vi a la boca.	Château Roylland Saint-Emilion Grand Cru 2004 (Bordeus) / S.C.E.A. Roylland 13,5º / 0,75 L. Tast: primavera de 2010 A vegades una ampolla serveix merament per passar una bona estona amb els amics, tot descobrint nous panorames, nous territoris, a través de sensacions que omplim de referents evocatius a través de l'intercanvi dels coneixements més diversos. La idea és viure al màxim la companyia. En aquest sentit, el grand cru de 2004 de Roylland ens apropa amb ràfega llaminera als camps atlàntics bordelesos. Es constata de seguida, però, que el líquid arriba mancat de certes ambicions, cosa que es pot deure a l'anyada o als mètodes de treball del celler. Tanmateix, l'expressivitat d'aquest vi resulta suficient per fer una primera mirada somrient al territori que bevem. Hi ha fruita madura vermella i un to continu dolcenc que ens el fa amable i diligent, servil però amical.
	Riesling 2005 (Alsàcia, França) / Cave de Turckheim 12º / 0,75 L. Tast: hivern de 2009 Sota el nom tan francès de Turckheim s'oculta aquesta meravella germànica que és el riesling (no hi ha pas motiu d'ofensa, els descendents dels gals llueixen d'altres sobèrbies elaboracions vitivinícoles). En aquest cas, tot i que el nas era una mica apagat, amb notes lleugeres de pera, s'aprecien els trets típics de la varietat en aquestes contrades: equilibri i cremositat contrastada amb un punt escaient d'acidesa. En boca sorgeix un toc de poma i mantega, sempre frescos i acurats, i un bon final, encara que tirant a curt. No hi ha res a dir contra aquells i aquelles que consideren que els rieslings són els vins blancs més distingits sota la capa del sol.	Domaine Labranche-Laffont 2001 (Madiran, França) / Christine Dupuy 13,5º / 0,75 L. Tast: tardor de 2009 Els que vam descobrir els vins de Madiran gràcies al programa del Gorgori en què van convidar Lluís Llach li ho agraïm sincerament. Són uns vins tànnics, fets amb la varietat que va donar nom a aquesta caracterització enològica. Malgrat que en aquest cas va acompanyat d'uns bons percentatges de cabernet sauvignon i cabernet franc, la força del tannat preval i en fa un producte vigorós, amb fruita madura però encara viva i il·luminadora, malgrat els anys. No hi ha tenebres gustatives, doncs, quan tastem aquest vi, d'un final plaent i un pèl aspre. Es tracta d'una experiència de plenitud d'un vi en què destaca l'essència d'un tipus de vi que no ens hauria de resultar massa llunyà.
	Sauvignon Blanc Chardonnay 2007 (Alta Galilea, Israel) / Flam 13,3º / 0,75 L. Tast: primavera de 2009 Una de les característiques més evidents de les ampolles produïdes a Israel per al mercat interior és que, tot i que hi hagi una llarga parrafada, a causa de l'alfabet ens quedem amb un pam de nas, igual que amb la majoria d'ampolles del Priorat, en què sols apareix l'any i, amb sort, les varietats. Això, alhora, permet també bastir una opinió pròpia sense influències externes. En aquest cas, la casa Flam ens ofereix un vi blanc amb molts matisos, sense haver passat per bóta: una aroma suau, marcada per la flonja floralitat del sauvignon blanc, amb tocs de préssec madur i cítrics que evolucionen a brioix. En boca explosiona en una pluralitat molt agradable, però sense recórrer al final endolcit, sinó que manté una acidesa i amargors molt elegants que li atorguen intensitat i fermesa.	Pinot Noir 2002 (Eger, Hongria) / Vincze Béla 12º / 0,75 L. Tast: hivern de 2008 La sorpresa de la temporada, un hivern fred i nevat, ens l'ofereix aquest esplèndid vi hongarès. Per l'anyada, podia sorgir la sospita que ens trobéssim un líquid caigut, un pèl passat, sense força. La realitat deixa enrere qualsevol pensament en aquest sentit: És un vi amb tremp, marcat per uns aromes vius de fruita negra fresca i en conjunció feliç amb el roure. En boca delecta amb una astringència que, a banda d'atorgar-li un nervi elegant, ens adverteix que aquest vi encara pot donar força guerra i arrodonir-se en ampolla si li donem temps. La qualitat d'aquest pinot noir no té res a envejar als vins de la Borgonya amb qui competeix. Sols comparant amb versions franceses molt més cares podríem dir que li manca certa profunditat i notes complexes. Tanmateix, això ja seria una altra lliga.
	Yarden Chardonnay 2006 (Alts del Golan, Israel) / Golan Heights 14,5º / 0,75 L. Tast: hivern de 2008 No podem dir que aquest vi d'Israel sigui un chardonnay original, però en la seva vessant de fidelitat a uns orígens ens duu al plaer del tast. Es caracteritza per un equilibri fantàstic entre la fusta de la bóta, matisada i atemperada per la força mateixa de l'estructura del vi i per la seva fruitositat. Al nas es respira fenc i fruits secs, amb una nota intensament anisada. El final enganxa, pel cos de mantega amb un toc picant que, tot i no ser massa llarg, no decep gens. Yarden és una de les marques vinícoles més exportables d'Israel, i confiar-hi dóna moltes alegries.	Gamla Pinot Noir 2006 (Alts del Golan, Israel) / Golan Heights 14.5º / 0,75 L. Tast: hivern de 2008 Ja fa uns quants anys que Israel produeix vins d'alta qualitat que han superat els tòpics, com força vins del nostre país. En concret aquest producte un pinot noir que es recolza sense manies en el model francès, que es nota especialment al nas, amb una aroma clàssica no massa intensa, però amb un punt de maduresa del vi que indica un bon pas per bóta. En boca resulta ple i expressiu, acaba d'una manera tan llaminera que és difícil renunicar al següent glop. Encara que és cert que manca de profunditat i de complexitat, la relació qualitat-preu engresca a la compra, de ben segur.
	Limousin 2002 (Rueda) / Marqués de Riscal 12,5º / 0,75 L. Tast: hivern de 2008 Els vins blancs de Rueda segurament són alhora una competència i un complement dels blancs penedesencs. De blancs se'n fan arreu de l'Estat, i de molt bona qualitat en alguns casos. Tanmateix, Rueda és un d'aquells indrets en què ja des d'anys i panys s'ha apostat decididament pel blanc, i més en concret per la varietat verdejo. D'un groc or intens a la vista, en l'aroma, pura i penetrant, destaca l'ametlla amarga, els cítrics i unes notes balsàmiques variades, ben compenetrades amb la resta. En boca es percep una bona estructura i una modulació de matisos i acidesa bastant interessant.	Riesling 2007 (Alsàcia, França) / Wolfberger 12º / 0,75 L. Tast: tardor de 2008 Aquest és un vi amb una excel·lent relació qualitat-preu. De producció massiva, es tracta d'un producte molt ben elaborat per una de les cooperatives més importants d'Alsàcia. El raïm emprat suposa un dels grans potencials de la regió i, realment, l'harmonia, els tons cítrics refrescants, el bon pas en boca, amb mineralitat i expressivitat vellutada, així com el final llaminer resulten un actiu difícil de superar en vins d'aquesta gamma. Per tant, estem davant d'un dels pocs vins d'aquells que duen una enganxina promocional amb una medalla aconseguida en un concurs de tast internacional que veritablement li era ben merescuda.
	Nero d'Avola 2005 (IGT Sicília) / Masseria Trajone 13º / 0,75 L. Tast: estiu de 2008 Un vi plenament mediterrani com aquest, de la varietat nero d'avola, acompanya els vespres d'estiu de forma meravellosa. La seva aroma no és pas complexa, però sí molt agradable. Evoca la garriga i els seus fruits, i ens desvetlla aquell temperament vínic que era clàssic per als nostres avantpassats no abstemis. En boca sorprèn la seva harmonia, amb uns tanins rodons que no cauen en la monotonia. Servit a la temperatura adient no pot decebre (una mica més baixa que els 18º indicats a l'ampolla). I és que a Sicília hi ha moltes més coses que algunes de les més dinàmiques formes de la Cosa Nostra...	Equus 2006 (Valle de Maipo, Xile) / Haras 14,9º / 0,75 L. Tast: estiu de 2008 El primer cop d'efecte que podem rebre d'aquest vi es troba en la graduació: Quasi 15 graus en un vi blanc, fora dels nostres (sovint) excel·lents terra alta i priorats, pot significar un bon cop de puny al paladar. No és el cas: Equus, la gamma baixa de la casa Haras, elabora un vi blanc sense estridències, i el que menys es nota aquí és l'alcohol. Una altra virtut del producte rau en la ben trobada combinació al nas entre la fusta del roure i una càlida fruita tropical, i en boca entre la frescor d'una mica d'agulla i una cremositat ben llaminera. El final és dolcenc i fa repetir. En tot plegat s'hi amaga la participació de la gran família toscana dels Antinori, copropietaris de Haras de Pirque.
	Character Syrah 2005 (Valle de Maipo, Xile) / Haras 14,6º / 0,75 L. Tast: estiu de 2008 Encara que porti un petit percentatge de cabernet sauvignon, aquest exhuberant sirà xilè constitueix una excel·lent mostra de monovarietal amb llarga criança. El buquet ofereix una base de fruita negra molt madura (móres i cassís) amb notes de pebre negre i una capa de tons balsàmics força interessant. En boca, reflecteix el seu nom: El caràcter del sirà, que gairebé es mastega. Al final, trobem un bon retrogust amb un lleu deix de regalèssia. Tanmateix, aquells que vulguin buscar-hi l'austera elegància del sirà francès en sortiran decebuts, ja que la relativa sedositat del Character Syrah pateix d'una embafadora i carregosa calidesa molt pròpia d'aquelles latituds.	Olvena Merlot 2003 (D.O. Somontano) / Olvena 13,5º / 0,75 L. Tast: estiu de 2008 Els vins de Somontano són un destacat valor en alça des de fa uns anys. Les condicions climàtiques beneficien la regió i permeten elaborar uns productes difícils de superar per la qualitat i el seu preu assequible. Una de les novetats que cal celebrar és aquest Olvena Merlot, que s'allunya de la preminència de la fruita madura, a vegades tan carregosa, per establir un bell diàleg amb la fusta de la criança en bóta (cinc mesos). El pas en boca resulta harmònic, encara que amb un punt final astringent que a la temperatura adequada li atorga elegància. És un bon vi per degustar amb calma, encara que no resulta massa complex, però és potent i es vol fer sentir.
	Carmenère Varietal 2006 (Valle del Maipo, Xile) / Indomita 14,5º / 0,75 L. Tast: primavera de 2008 Aquest vi no és cap meravella, certament. Tot i que la frase resulta un mal inici, no vol sinó indicar que estem davant d'un vi per a aquells que desconeguin aquesta varietat, la carmenère, que en un moment donat es va considerar perduda a causa de la fil·loxera, i que posteriorment va ser redescoberta a Xile, on va nèixer la marca Indomita. Cal destacar que aquest monovarietal assoleix un grau d'elegància i profunditat que exemplifica força bé les característiques principals de la Carmenère, amb un toc de violetes molt amable. Li cal un temps llarg per arrodonir les puntes d'alcohol, però resulta molt adient per acompanyar una costellada de taula parada.	Pinot Noir 2003 (Pemberton, Austràlia) / Treehouse 14º / 0,75 L. Tast: hivern de 2007 Els vins del Nou Món estan a l'alça. Es caracteritzen per unes aromes molt marcades i, sovint, un pèl de fruita sobremadura que els fa perdre incondicionals. No és el cas d'aquest pinot noir australià, que recorda pels seus trets els vins més genuïns d'aquesta varietat, és a dir, els borgonya. Al nas presenta una capa de cirera i maduixa, conformada sobre una base de fusta que no destaca gens, al contrari. Sense arribar a tenir tocs florals, apareixen distintes notes subtils, que van variant a mesura que el vi s'obre (com la xocolata). L'acidesa és simplement perfecta, i acompanya pausadament però amb fermesa el pas per boca. No es tracta d'una simfonia, sinó d'un excel·lent quartet de corda que ens envolta d'una miraculosa melodia.
	Cebernet Sauvignon - Merlot 2003 (V.T. de Extremadura) / Vade Mecum 13º / 0,75 L. Tast: hivern de 2007 Aquest vi enganxa per la interessant combinació de l'estructura i acidesa del cabernet i la dolçor i calidesa del merlot, en un cupatge que evoca en la ment una espiral de contraris (se'ns informa que és un "vi d'autor"). No a tothom interessarà la bona gràcia d'aquest parell d'internacionals, i hi trobaran sols un vi força similar als de les Amèriques. Les aromes, en aquest sentit, són les típiques d'un vi de criança curta d'aquestes varietats: Cassís, fruites del bosc, alguna nota de clau... En tot cas, sembla que l'obra de Rafael Úbeda que il·lustra l'etiqueta aludeix l'espiral de contraris esmentada (dos personatges units per l'esquena).	Bembibre 2004 (D.O. Bierzo) / Dominio de Tares 14º / 0,75 L. Tast: hivern de 2007 Dominio de Tares és el celler insígnia en l'aposta decidida d'alguns productors i enòlegs pels vins de qualitat del Bierzo, una zona històricament deprimida entre Lleó i Galícia, que avui és capaç de fornir petites meravelles com aquesta. Amb una frescor resistent al pas del temps en ampolla, ens introdueix aromes de cirera i pebre, i el toc ineludiblement elegant de la mencia, la varietat típica del Bierzo, amb un entretingut final licorós. Es tracta d'un vi molt recomanable per a aquells que vulguin descobrir aquesta singularitat, tot i que per acabar d'arrodonir-li els tanins caldrien un bon parell d'anys de guarda.
	Morago 2004 (I.G.T. delle Venezie, Itàlia) / Pasqua 14º / 0,75 L. Tast: hivern de 2007 Em fa l'efecte que Itàlia és un d'aquells països propers, com Portugal, que hem ignorat massa temps com a productors de grans vins. Malauradament, la fama se l'ha endut un pecaminós suc de most alcohòlic que anomenen Lambrusco. Morago és un vi sense complexos: utilitza una varietat forana procedent de França, la cabernet sauvignon, de la qual n'extreu les principals virtuts per oferir-nos un vi de raça mediterrània, càlid però força tànic, amb aromes balsàmiques i de fruita vermella molt madura. Potser li manca una mica d'equiibri, ja que en boca se li noten algunes puntes que caldria polir.	Laforet Pinot Noir 2005 (Borgonya) / Joseph Drouhin 12,5º / 0,75 L. Tast: hivern de 2007 Per a aquells que vulguin iniciar-se en el món del pinot noir, aquest Laforet 2005 és un bon punt de partida, ja que destaca precisament per la seva classicitat. La flaira subtil de fruites vermelles es combina amb un punt d'acidesa a mig tast, elegant però encara per polir. Lleugeresa i manca de cos regnen a l'hora de desgustar-lo. Ara bé, aquest vi francès s'ha de veure (i beure) com un punt de partida, ja que molts d'altres productors (i el mateix Drouhin en gammes superiors) fan autèntiques meravelles amb la varietat: les que han atorgat fama mundial a aquesta regió sublim de la vinicultura.
	St. Andrea Pinot Noir 2005 (Eger, Hongria) / Gyorgy Lorincz 12,5º / 0,75 L. Tast: primavera de 2007 De Catalunya estant, i en comparació amb d'altres regions del món, més aviat no pensaríem que Hongria produeix uns vins d'alta qualitat capaços de satisfer paladars exigents. St. Andrea és una marca de l'elaborador G. Lorincz que esmicola qualsevol d'aquests prejudicis. Es tracta d'un vi delicadíssim, prim, gairebé rosat. Les aromes de maduixa, fruita blanca i plantes en flor, i una lleu acidesa final encaixen en equilibri perfecte per prendre sol o per acompanyar plats suaus de verdures. Sempre ben fresc, és clar.	Tres Picos 2003 (D.O. Campo de Borja) / Borsao 14,5º / 0,75 L. Tast: tardor de 2007 L'aroma del vi prometia força, però la força es va quedar en l'aroma: Fruita vermella molt madura, regalèssia i un lleuger toc de fusta (tot i que és macerat en dipòsits). Si bé omple i és fins a cert punt expressiu en boca, aquest vi resulta un exemple perfecte dels garnatxes monovarietals sense una estructura consistent. Per contra, li manca acidesa, mentre es dilueix en un glop tou i agradable, vellutat, que acaba en uns tanins tirant a dolços. És un vi per als pocs exigents, però ajuda a passar la vetllada amb bona companyia. Això sí: L'ampolla és preciosa.